Una bona cançó trista
mentre es besen pels portals
cossos mig difuminats,
quan la sang de la tardor
cau dels plàtans, amb remor
de murmuris apagats.
Seure en un banc qualsevol
per mirar un pot de formol
amb cadàvers de records,
ignorant els ulls distants
d’uns anònims vianants
de dits balbs i llavis morts.
I xiular una cançó trista
de Gainsbourg o qui sap qui,
que fermenti amb tremp d’artista
l’enyorança com el vi.
Una bona cançó trista
com a música de fons
de la història expressionista
que et projectes pels racons.
Quan badallen els pardals,
veure encendre’s els fanals
i copsar sobtadament
que els peus t’han portat molt lluny,
massa lluny, i llançar un gruny
si es comença a girar vent
Fer un cafè escoltant, si cal,
els clients d’un bar banal
de no importa quin carrer.
Si algú et parla, contestar amb
monosíl·labs, sense fam
de converses de paper.
I xiular una cançó trista
que no trobes a Internet,
mentre deixes una pista
de gots buits, de tabac fred.
Una bona cançó trista...
Si has fugit d’algú, pensar
que ho has fet per disposar
d’una absència en els budells,
per poder sentir-te viu
tot deixant-te endur pel riu
on s’estoven els vaixells.
Rebolcant-te en la foscor,
trobar mel en l’amargor
i plaer en la solitud,
i acabar reivindicant
la derrota, i estimant,
sols si és tard, el que has perdut.
I xiular una cançó trista...
Una bona cançó trista
com a música de fons
de la història expressionista
que et projectes pels racons.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.