Fumava només amb tu
era un costum, era un ritu.
Quan el recordo, aprofito
per a evocar el teu cos bru.
Tant si ho vols com si no ho vols,
tot el fum de la memòria
dibuixa la nostra història
amb delicats torterols,
un fum que ja s’ha esvaït,
però irrita els ulls encara
i ens planta davant la cara
l’antídot contra l’oblit.
Temps fa temps, la nicotina
envoltava, maternal,
dels nostres mals de queixal
a la nit més cristal·lina.
I, en aquell antre del Gòtic,
o allà on fos el nostre cau,
ens aïllava del sarau
amb el seu abric hipnòtic.
Jo t’oferia tendresa
i tu em donaves tabac,
fins que parava embriac
amb un mínim de cervesa,
sabent que, sols pel caliu
dels teus llavis que bevia,
per moments em convertia
en un fumador passiu.
Participava lleument
del teu càncer de pulmó
que el so de l’encenedor
augurava intermitent.
I aquell “clic” tan especial
I la flaire de benzina
m’eren la millor aspirina
quan la vida em feia mal.
La teva mà en una mà,
amb l’altra manipulava
el cilindre, i desbarrava
tot creient filosofar.
I anaven acumulant-se
dies i errors, anys i enganys.
Creia saber obrir els teus panys,
p’rò tu menaves la dansa,
fins ‘la tarda que em vas fer
fora de la teva vida
amb la indolència avorrida
d’aquell qui buida un cendrer.
No et pensis, no és cap mentida:
avui, ni un sol entrebanc
m’ha impedit entrar a l’estanc
per primer cop a la vida,
imperiós com un jerarca,
no pas per ‘comprar segells
sinó, en un dels meus rampells,
un paquet d’aquella marca,
Sortint del metro Fontana,
sobtadament ha ferit
el silenci de la nit
el plany de la cel·lofana.
He encès una cigarreta
per ‘fumar-me-la al xamfrà
on ens solíem trobar
quan girava aquest planeta
i, trenats amb la fumera,
m’he empassat, ara els teus ulls,
ara el somriure, ara els rulls
de la teva cabellera.
I així he continuat, fins
que amb la glopada darrera
t’he pogut sentir sencera
abrusant-me des de dins.
He deixat caure aleshores
la burilla al terra humit,
i he quedat embadalit
un minut o dues hores
tot mirant sense dir fava
i amb posat de passerell
com aquell puntet vermell
lentament agonitzava.
I, abans que no es dissolgués
la postrema filagarsa,
he cregut veure apagar-se
el meu cor per sempre més.
La cantante mallorquina ofreció en el Palau de la Música de Barcelona, dentro del festival Guitar Bcn, un concierto de intensidad creciente en el que L’aigua no cansa, su nuevo disco, se convirtió en el auténtico centro del repertorio. Arropada por una banda de músicos extraordinaria, Maria del Mar Bonet volvió a demostrar que, cerca de cumplir sesenta años sobre los escenarios y los ochenta de vida, sigue instalada en un momento creativo y vocal fuera de lo común.
En Barcelona tenemos la suerte de poder disfrutar de una cada vez más numerosa comunidad de artistas argentinos que habitan la ciudad y que enriquecen nuestra vida cultural. Con pocos días de diferencia tres de ellos han presentado sus respectivos trabajos discográficos en diversos espacios: en una librería abierta a la música, en la sede de un extraordinario refugio asociativo de Sants y en el auditorio de una biblioteca histórica.
La última edición del BarnaSants, la primera dirigida por Marçal Girbau, ha reducido un 40% el número de conciertos pero ha aumentado un 33% la asistencia y la venta de entradas. Girbau, que ha valorado positivamente esta 31 edición en la rueda de prensa celebrada hoy en Barcelona, ha apostado por menos fechas, más peso artístico y producciones propias con recorrido. Y una vez más se ha reivindicado la creación del Ateneu de la Cançó.
El veracruzano Rafa Mesa, desde 2018 en su alter ego artístico Pehuenche, se presentó en formato quinteto en Barcelona dentro de su primera gira europea que le ha llevado a Londres, Copenhague, a varios escenarios de Barcelona y finalmente Madrid.