El diable, si existís
criminalitzant el crític, el rebel.
Si no el poden destruir, llavors se’n riuen
i li aboquen excrements,
escopinades, sang i fel.
P’rò de fet li tenen pànic, i el seu hàbit
és voler-lo encomanar, fins que el ramat
prengui el llop per un pastor i se senti àvid
de greixar el sistema que el té esclavitzat.
I potser és aquest precisament el cas
de la relació entre Déu i Satanàs...
El Diable, si existís, no exhibiria
cua, banyes ni peülles de cabró.
No faria olor de sofre,
i segur que no riuria
com un monstre de pel·lícules de por.
Fóra un home -o dona- de mirada encesa,
elegant però discret, molt atractiu,
educat i amb un somriure
amarat de la tristesa
d’aquell qui sap molt, molt més que no pas diu.
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.
Que qui guanya escriu la Història és més que un tòpic
i és senzill fer estelles de l’àngel caigut.
Els qui et fan veure pingüins enmig del tròpic
també et saben vendre el Mal
sota disfresses de Virtut.
Ells inventen Dogmes, Fes, la Intolerància,
els Inferns i tota mena de turment,
i els nodreixen i els fan créixer amb la ignorància
i amb la trista covardia de la gent,
bo i tenint sempre a l’abast bruixes, jueus
o dimonis per cremar en nom dels seus déus.
El Diable, si existís, compadiria
el destí de l’Univers i dels seus fills.
Miraria d’ajudar-los
i tindria la mania
de dir NO, tot i amenaces i perills.
Quina pena que, existint, també faria
que existís un Dictador Omnipotent
creador de clavegueres
on la nit no porta el dia
i el desig sempre ha d’anar a contracorrent.
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.
Sense Déu, sense Diable, una existència,
una breu guspira entre foscor i foscor,
sols es pot dignificar amb la resistència
radical contra la mort,
l’estupidesa i el dolor.
P’rò si qualsevol poder té prou cinisme
per a creure’s més o menys divinitzat,
algú haurà d’alçar-se del fons de l’abisme
i llançar-ne al fang l’estèril vanitat.
Fet i fet, cada persona és el bressol
d’un Diable que demana emprendre el vol.
El Diable, si existís, fóra un residu
solitari, solidari i fraternal,
d’una edat d’or somniada
on brillava l’individu
amb l’amor i la bellesa per Graal.
Qualsevol pot ser el Diable i tu podries
també ser-lo si acceptessis pagar el preu
d’obrir el cor a la revolta,
que és la marca dels Messies,
uns Messies sense espines, sense creu.
El Diable és allò que alguns humans
aspirem a esdevenir quan siguem grans.
En este mundo actual dominado por una élite de tiburones ávidos de sangre y dinero, forjadores de un mundo autoritario, genocida, explotador y censor, Silvio nos trae desde su bloqueada isla, nuevas y viejas canciones como si hubieran sido escritas anteayer para darnos un abrazo de esperanza, esperanza, esperanza blanca, roja o negra pero con amor.
Durante el periodo de la Unidad Popular en Chile, la efervescencia creativa dio lugar a proyectos artísticos ambiciosos. Entre ellos destaca Los Siete Estados, un ballet concebido por el coreógrafo y director del Ballet Nacional Chileno, Patricio Bunster, que reunió en un mismo espacio de experimentación al cantautor Víctor Jara, al compositor peruano Celso Garrido-Lecca, al Ballet Nacional, a la Orquesta Sinfónica de Chile y a una nómina imprescindible de la Nueva Canción Chilena y movimientos afines: Inti-Illimani, Isabel Parra, Los Blops, Patricio Castillo y el grupo cubano Manguaré.
El cantautor italo-argentino Piero falleció el miércoles 7 de octubre en Buenos Aires a los 81 años, después de más de seis décadas de trayectoria. Autor e intérprete de canciones como Mi viejo, Para el pueblo lo que es del pueblo, Que se vayan ellos y Pedro Nadie, desarrolló una obra en la que convivieron la canción popular, el compromiso social y un repertorio centrado también en la paz y la solidaridad.
Frank Delgado publica Archivos Descalcificados, un disco grabado en 2018 que reúne diez canciones que habían quedado fuera de trabajos anteriores. El álbum cuenta con arreglos y guitarras de Yibrán Rivero y funciona, según explica el propio cantautor cubano, como una recopilación lógica de composiciones pertenecientes a momentos muy distintos de su trayectoria, algunas escritas hace más de cuarenta años y otras hace más de veinte.
El fotógrafo Maxi Vernazza publica Alguien en el mundo, un libro que reúne imágenes de Charly García tomadas entre 1998 y 2008, durante una de las etapas más intensas de su trayectoria: los años atravesados por el concepto Say No More. El volumen nace de casi dos mil fotografías, analógicas y digitales, y recorre escenarios, viajes, estudios, hoteles y momentos cotidianos del músico argentino.