La reina dels blaus
tot llegint novel·les rosa,
en el teu destí d’esposa,
en l’amor que mai se’n va.
I vingué el teu Príncep Blau,
i se’t va endur al seu palau,
un fantàstic entresòl de Cornellà.
La grisor molt aviat
va ofegar el conte de fades
-l’esperança, així que bades,
la podreix la realitat.
Decebuda, vas ‘nar fent,
trampejant l’avorriment,
p’rò el pitjor encara no havia arribat.
Amb l’ajuda d’un precari i
trist treball, i del conyac,
i del seu cervell primari,
el teu príncep embriac
t’oferí com a primícia
a partir d’un cert moment
una mena de carícia
potser massa contundent.
Et va demanar perdó
i vas dir que el perdonaves,
oscil·lant com tantes faves
entre l’amor i la por.
P’rò ni un mes no van trigar
les pallisses a tornar.
No recordes ja quina en fou la raó.
Les veïnes van sentir
tirallongues de mentides
que explicaven les ferides
sense denunciar el botxí.
Si tens un ull de vellut,
és només perquè has caigut...
No s’ho creu ningú, p’rò no hi ha res a dir.
Vas anar a veure la mare
per tenir algú amb qui parlar
i només veure’t la cara
va agafar-te de la mà:
“Per salvar el teu matrimoni
-et va dir-, sigues pacient.
Més val viure amb un dimoni
que un fracàs davant la gent!”
Ara l’home és a l’atur...
Sempre brama com un ase,
no et permet sortir de casa
i, quan mires el futur,
sols veus cops, sols veus dolor,
només veus una presó
i el teu cap estavellant-se contra un mur.
Reps quan torna del carrer
si els cigrons no estan prou tendres,
si la puta del divendres
no la hi ha mamat prou bé.
Reps si goses dir un sol mot,
reps per res i reps per tot,
i de nit et poses bé i l’hi deixes fer.
De vegades, fent bugada,
et sorprens cantussejant
tot plorosa una tonada
de quan eres un infant.
Bessie Smith era la reina
del vell blues i, ara que hi caus,
tu no has tingut gaire feina
per ‘ser la reina dels blaus!
Resignada, ets incapaç
de trobar una altra sortida
que la que ofereix la vida
quan es fon talment el glaç.
Així doncs, fins que la mort
et permeti deixar el port,
sols faràs de sac de boxa i d’escarràs.
Et fa por deixar aquest pis,
et fa por creuar la porta...
Creus que mai seràs prou forta
per mirar de ser feliç.
El món de debò no és lluny:
l’intueixes, p’rò s’esmuny
-de l’Infern estant no es veu bé el Paradís.
Si marxessis, no sabries
on anar i, a més a més,
passarien gaires dies
abans no et localitzés?
La justícia no t’empara.
Altres dones hi han cregut
i potser són lliures ara,
p’rò ficades al taüt!
En el món hi ha moltes naus
amb les veles desinflades,
malvenudes i amarrades
per un tràgic joc de daus.
Sovint miren l’horitzó,
imaginant la cançó
que els farà oblidar algun dia el blues dels blaus.
Una carta abierta impulsada desde el entorno del BarnaSants reclama la creación del Ateneu de la Cançó en Barcelona, un espacio dedicado a preservar y dinamizar la canción de autor. La iniciativa cuenta con el respaldo de seis de los ocho exresponsables de Cultura de la Generalitat en las últimas dos décadas, abriendo algunas preguntas que van más allá de la música.
Ayer sábado, el Teatre Principal de Inca (Mallorca) se convirtió en el escenario de "60 anys de l’amor perdut", un emotivo concierto homenaje organizado por el festival BarnaSants para honrar la figura de Joan Ramon Bonet el undécimo integrante de Els Setze Jutges, coincidiendo con las seis décadas de su breve pero influyente trayectoria musical.
El compositor e intérprete Borja Penalba presenta "La suite de Parlavà", su segundo trabajo bajo la marca "Giròvag", un álbum de once canciones nacido de un retiro reparador que presentará en vivo este domingo 27 de marzo en La Fàbrica, en el marco del Ciclo de canción de autor BarnaSants.
En una entrevista concedida al diario español El País, Silvio Rodríguez traza un retrato complejo de la Cuba actual, marcado por la tensión entre la amenaza externa, las dificultades internas y las contradicciones del propio sistema. El cantautor reflexiona sobre la posibilidad de una invasión estadounidense, critica tanto las injerencias como ciertas posturas dentro del exilio, reconoce los errores del modelo económico cubano y describe el deterioro de las condiciones de vida en la isla, todo ello desde una mirada que combina defensa, autocrítica y una firme posición política.
Hay discos que no necesitan levantar la voz. Azimut es uno de ellos. Joan Isaac presenta un trabajo hecho desde la contención, desde ese lugar donde la canción deja de ser ornamento para convertirse en algo casi necesario. Un disco minimalista, preciosista, trabajado con una delicadeza profundamente orgánica. Como todo en Isaac, un acto de fe.