Aquest segle em matarà
per l’odi, l’estupidesa,
el terror, la sang, la nit
i l’absència de tendresa.
I les coses no han canviat
en mudar de calendari:
enfila encara un Calvari
més de mitja Humanitat.
A alguns els ho deia el cor,
o un cometa, o un eclipsi,
que arribava l’Edat d’Or
o potser l’Apocalipsi.
Però al seu pressentiment
hi feia forat la càries:
les dates són arbitràries;
l’Univers, indiferent.
Tanmateix, la convenció
és tan forta que m’obliga
a caure en la temptació
de preguntar amb certa intriga:
Quan sigui a punt d’anar al clot
el segle que ara badalla,
hi haurà hagut més gra que palla?
Tindrem ple o escurat el got?
Jo només puc avançar
que aquest segle em matarà.
La injustícia seguirà
fent d’adob del fanatisme?
Conjugar el verb estimar
farà tuf d’anacronisme?
Hi haurà encara vida al mar
o serà una claveguera?
Haurem trobat la manera
de domesticar l’atzar?
Moriran encara infants
per petroli, déus o terres?
Haurem fet servir les mans
o els míssils en d’altres guerres?
Hauran nascut nous cabdills
i flamants camps d’extermini
per garantir el predomini
dels llops damunt dels conills?
Continuaran fent la llei
mercaders i caps de tropes?
Encara hi haurà algun rei
que no sigui el Rei de Copes?
Existiran dissidents
o tots estaran conformes
amb dur grisos uniformes
als cervells i els sentiments?
Jo només puc afirmar
que aquest segle em matarà.
Haurà estat executat
en públic el darrer artista?
S’atrevirà algun guillat
a declarar-se anarquista?
Seguirem embolicant
els cadàvers amb banderes?
Els xais votaran les feres
i els negres el Ku Klux Klan?
Entre atacs i cansament,
podrà encara algú comprendre
els mots que us estic dient
o seran ja un munt de cendra?
Haurem pogut protegir
quatre engrunes de bellesa?
Seguirà la mesquinesa
marcant-nos cega el camí?
Ben mirat no sé per què
parlo en primera persona:
no tindré pas el plaer
d’esprémer tant la llimona.
Incapaç de destriar
les espines de la rosa,
puc saber sols una cosa,
però almenys això ho tinc clar...
Jo només puc proclamar
que aquest segle em matarà.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Amanda Jara, hija de Víctor Jara y presidenta de la Fundación que lleva el nombre del músico chileno participa estos días en distintos actos en Barcelona relacionados con actividades de la institución que dirige. Amanda Jara habla desde una vida atravesada por la resistencia y la necesidad de mantener vivo un legado familiar y artístico, pero se presenta ante todo como una mujer consciente del mundo que habita, alejada de cualquier voluntad de construir una imagen heroica de sí misma.
Violeta y Gilbert. Una historia de amor, locura y música, de Patricia Díaz-Inostroza, reconstruye en formato de novela de no ficción la relación entre Violeta Parra y el antropólogo suizo Gilbert Favre. Publicado por Pehuén en 2026, el volumen aporta nuevos antecedentes sobre el primer encuentro de la pareja y aborda la presencia del desamor en algunas composiciones de la artista chilena.
La cantautora cubana Liuba María Hevia dará a conocer su nuevo trabajo, integrado por once canciones dedicadas a la memoria, el amor, la patria, la migración y la esperanza, en un concierto el 19 de septiembre de 2026 en el Ateneo de Madrid. El disco cuenta con las colaboraciones de Ana Belén, el gaitero Hevia y Marisa Valle Roso, y combina sonoridades cubanas y caribeñas con la trova, el blues, el country, la música asturiana y elementos de cámara contemporánea. El primer sencillo, Amada tierra mía, se publicará el 18 de septiembre.
La cantante catalana Silvia Pérez Cruz ofreció el 23 de agosto de 2026 un concierto gratuito en la iglesia de San Francisco el Nuevo, en La Habana Vieja, en un contexto de apagones prolongados y dificultades de abastecimiento. Acompañada por Bori Alberto, Marta Roma y Carlos Monfort, interpretó canciones de su repertorio y de su álbum Oral_Abisal en una actuación que, según relató posteriormente, fue la más importante de su gira latinoamericana por su significado humano.