Aquest segle em matarà
per l’odi, l’estupidesa,
el terror, la sang, la nit
i l’absència de tendresa.
I les coses no han canviat
en mudar de calendari:
enfila encara un Calvari
més de mitja Humanitat.
A alguns els ho deia el cor,
o un cometa, o un eclipsi,
que arribava l’Edat d’Or
o potser l’Apocalipsi.
Però al seu pressentiment
hi feia forat la càries:
les dates són arbitràries;
l’Univers, indiferent.
Tanmateix, la convenció
és tan forta que m’obliga
a caure en la temptació
de preguntar amb certa intriga:
Quan sigui a punt d’anar al clot
el segle que ara badalla,
hi haurà hagut més gra que palla?
Tindrem ple o escurat el got?
Jo només puc avançar
que aquest segle em matarà.
La injustícia seguirà
fent d’adob del fanatisme?
Conjugar el verb estimar
farà tuf d’anacronisme?
Hi haurà encara vida al mar
o serà una claveguera?
Haurem trobat la manera
de domesticar l’atzar?
Moriran encara infants
per petroli, déus o terres?
Haurem fet servir les mans
o els míssils en d’altres guerres?
Hauran nascut nous cabdills
i flamants camps d’extermini
per garantir el predomini
dels llops damunt dels conills?
Continuaran fent la llei
mercaders i caps de tropes?
Encara hi haurà algun rei
que no sigui el Rei de Copes?
Existiran dissidents
o tots estaran conformes
amb dur grisos uniformes
als cervells i els sentiments?
Jo només puc afirmar
que aquest segle em matarà.
Haurà estat executat
en públic el darrer artista?
S’atrevirà algun guillat
a declarar-se anarquista?
Seguirem embolicant
els cadàvers amb banderes?
Els xais votaran les feres
i els negres el Ku Klux Klan?
Entre atacs i cansament,
podrà encara algú comprendre
els mots que us estic dient
o seran ja un munt de cendra?
Haurem pogut protegir
quatre engrunes de bellesa?
Seguirà la mesquinesa
marcant-nos cega el camí?
Ben mirat no sé per què
parlo en primera persona:
no tindré pas el plaer
d’esprémer tant la llimona.
Incapaç de destriar
les espines de la rosa,
puc saber sols una cosa,
però almenys això ho tinc clar...
Jo només puc proclamar
que aquest segle em matarà.
La argentina Maggie Cullen recaló en Barcelona el jueves 15 de octubre en la sala del Centre Artesà Tradicionàrius, dentro de su gira europea y en el marco de la programación del festival Empremtes. Ofreció una colección de clásicos argentinos y latinoamericanos son su mirada personal.
Medio siglo después de su histórica actuación de 1975 junto a Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet regresó al Olympia de París en un concierto compartido con Borja Penalba. Una noche que permitió recuperar la memoria de un escenario vinculado a la libertad durante el franquismo, pero también escuchar a una artista que continúa creando, grabando y defendiendo la canción como expresión cultural y compromiso con su tiempo.
Publicaba ayer el periodista musical Jordi Bianciotto, en El Periódico de Catalunya, un artículo sobre el fracaso del Feroe Festival, cuya segunda edición, impulsada por el periodista y promotor Albert Puig, se ha cancelado por la escasa venta de entradas.
El cantautor chileno Manuel García inició su gira española el 17 de octubre en el CAT de Barcelona con un concierto de más de dos horas, organizado en cuatro bloques que recorrieron su repertorio, sus raíces musicales y algunas de sus influencias. Una actuación especialmente cuidada, marcada también por la muerte de su padre tres días antes.
Enmarcado en el Festival Internacional de Jazz en Sevilla, el cantante y compositor Zenet ha presentado en diversos escenarios de esta provincia su nuevo espectáculo: Las manos y la voz, que también da nombre a su último disco, publicado a finales de 2025, un trabajo íntimo y muy personal en el que rinde homenaje a José Taboada, su guitarrista durante muchos años y compañero en la música, ya ausente.