La sínia i l’estrella


Sucede que me canso de ser hombre.
Pablo Neruda

S’esdevé que no em canso de ser home en la terra,
ni d’escarpir els cabells de la llum pensativa
quan volo, transparent, disfressat d’ametller.

Car això passa a aquell que, amb insistents mans pures,
dóna corda al rellotge de sol de la seva ànima
i acompanya el garbí amic de la rosella.
Sí, això passa, amics, quan la gran por s’instal·la
en el meu temps com un cactus d’agulles
i hom ha perdut un ull a l’esbarzer del segle.

Pare i fill de l’instant, sóc talment la joguina
que el destí fa anar en doina amb els seus dits de ferro.
Ja és l’hora en què els rius es desfan de memòries
i amollen els seus peus a l’establa del mar.
Això passa, això passa, amics d’aigua florida
que em defenseu l’estrofa dels gossos geomètrics
i aixequeu els emblemes ran d’herba que mormola.

Què és aquest so làbil que arriba a mes oïdes
com manyaga dels anys, robatori del temps?
Canta la Sínia, amics, i grinyola l’eix negre
mentre els catúfols pugen les imatges de l’ésser
al consol de la nit d’ulls plens de lluna tendra.
Oh placèvola nit que em transformes l’angoixa
en una dolça joia que no sap el seu nom!

Perquè això passa, amics i companyia,
això passa, ho sabeu: ve el so de meravella
i una infantesa s’alça, una nit blava i única,
una nit entre totes les nits de somrís de vil·là
i de fèrries trenes,
oh nit aterradora d’agonia i presències,
nit de negres presagis i de secrets murmuris,
dintre el cercle on jo sóc el tossut agonista
que lluita per salvar l’alta flor de la vida;
nit de garfi i de bàlsam, oh pastora dels cicles
que bressolen el món dins el cor del retorn;
nit de noves estrelles! Del coratge i del símbol.
I constel·lacions meves en un cel sense temps. Meu. Res-
plendeixen nombroses a la vall del dolor -
la Baldufa, el Mandró, el Gira-sol,
el Sabre, el Camí de l’Exili, Anna, l’Oreneta i la Llàgrima.

Les mandíbules d’or del sol devoren l’alba.

Canta l’alosa ardent. Calla la Sínia.

Ara cal dir l’Estrella,
perquè, sí, tanmateix, s’esdevé que no em canso
de ser home en la terra,
s’esdevé que no em canso de florir tot volant
ni de llaurar les ales de la terra inefable
quan el somrís del cel baixa al cor dels humans
i volo, transparent, disfressat d’ametller.

Oh Estrella ja nascuda
als meus purs ulls d’infant
que havien percaçat
el nocturn gall de ferro,
oh Estrella palpitant,
Bella-dorment-del-cel,
que allunyava basardes
de fredes diademes,
Estrella una i mil,
la mateixa i diversa,
l’Estrella que sortia
a rebre la tardor
de cara de pa amb oli
i cada dia escala
el front de l’Esperança.
I l’Estrella de l’Ésser,
la sempreviva eterna,
la llum que plora i canta
les transformacions.

S’esdevé que no em canso de ser home en la terra,
si em deixo batejar per l’olor de les fleques
i per l’aire daurat del perfil del matí,
si volo amb ales noves -transparent de vosaltres-
disfressat d’ametller.
Lluny, em segueixen aus que perderen llurs ombres.
Les muntanyes rapsòdiques alcen llur blanc adàgio...
Perdo flor en el vertigen del vol. Caic. Les rels saben.
Cada flor que es desprèn pesa i sofreix l’Ametlla.
Versión de Miquel Pujadó
Idiomas

Esta canción aparece en la discografía de
LO + LEÍDO
1.
Una ventana para Javier Pelayo
[15/06/2026] por Carles Gracia Escarp

Abril de 2026. Una visita a Cuenca. La ciudad alta parece casi inalcanzable pero se va abriendo al paso del caminante y se descubre a pinceladas, se avanza lentamente con atención a los detalles, te va envolviendo su generosa ofrenda de ocres, una esencia dulce de calles antiguas, escenario de historias de vida que fueron y van arriba y abajo. Cuenca, refugio de miradas eternas que en sus horizontes van quedando guardadas, también en nuestra memoria. Cuenca, la de la piel quebrada por hoces y ríos, la que celebró en el siglo XX su poeta Federico Muelas, la que envejece y revive en el XXI y cada día.

2.
Montse Castellà: «Groenlàndia es una celebración de la vida y de treinta años de oficio»
[23/06/2026] por Xavier Pintanel

La cantautora de Tortosa repasa el significado de su nuevo triple álbum, explica el simbolismo de Groenlàndia, reivindica el papel del BarnaSants en su trayectoria y recuerda el concierto con el que clausuró la 31ª edición del festival junto a la Banda de Música de La Sénia.

3.
«Mig segle vora el drac», la historia de Falsterbo
[18/06/2026] por Xavier Pintanel

El nuevo libro Mig segle vora el drac. Una història del grup Falsterbo de Miquel-Lluís Muntané reconstruye más de medio siglo de trayectoria de Falsterbo, uno de los grupos fundamentales —y el más longevo— de la Nova Cançó, y, a través de su historia, recupera una parte esencial de la memoria musical y social de Cataluña.