Spleen
dormen al bagul dels records.
Quan les hipoteques han desarborat
les naus que es podreixen al fons de tants ports.
Quan a pocs cervells hi ha mons per descobrir
i el Viatge ha estat soterrat
sense cap senyal, al marge del camí,
al costat de Stevenson i d’Hugo Pratt.
Quan s’ha transformat en llautó
l’or de les donzelles del Rin.
Quan als llavis mor la cançó.
Quan sota l’asfalt no hi ha
ni la platja ni el demà,
sents com a dins teu neix l’spleen
Quan cotitza en Borsa la vulgaritat
i el talent irrita el poder
perquè desactiva la mediocritat,
dogma irrefutable de la nova Fe.
Quan qui mai no calla i no té res a dir
fa el cim de la imbecil·litat.
Quan saps que un imbècil sempre pot servir
per ‘fer un rei, un militar o un diputat.
Quan et cansa ensenyar les dents,
fer travetes, córrer un esprint,
per optar als seients preferents.
Quan et saps un estranger
passejant pel teu carrer,
sents com a dins teu creix l’spleen.
Quan Talmud, i Bíblia, i Alcorà, han obert
la raó en canal, i ara es veu
com en nom d’un cel tan àrid com desert
foscos rius de sang van escampant-se arreu.
Quan sospites que si, malgrat tot, hi ha un déu,
s’emborratxa massa sovint.
Quan la Humanitat és un malalt molt greu
obsedit a suïcidar-se per instint.
Quan veus quins desastres van dur
les idees del segle XX,
i sospites que el XXI
voldrà encara anar més lluny.
Quan a prop l’Infern retruny,
sents com se t’escampa l’spleen.
Quan l’adult no creu en fades ni follets
p’rò se’n va content a votar.
Quan la veritat, i fins i tot els drets,
són de qui fot crits i aprèn a mossegar.
Quan li veus la data de caducitat
a un planeta brut i encongit.
Quan sempre és moment d’anar a publicitat.
Quan el cor s’apaga i l’engoleix la nit.
Quan de cada pedra que cau
neix un altre mur de Berlín,
quan el pany rebutja la clau,
no hi ha poma sense cuc
i el cel gris es fa feixuc,
sents com tot en tu esdevé spleen.
Quan la teva llengua, entre rancor, perills,
odi, atacs, desídia, paranys
i la indiferència dels seus propis fills,
viu la decadència i potser els darrers anys.
Quan matem el temps mentre esperem la mort,
quan la mort és sols acabar
el que vam començar en néixer, i quan per sort
només tenim clar que no tenim res clar.
Quan el vent barreja la pols
d’Adolf Hitler i de James Dean.
Quan sents un regust agredolç
evocant el ratolí
que els teus somnis van parir,
treus a passejar el teu spleen.
Miguel Poveda hizo suyo el Gran Teatre del Liceu de Barcelona —uno de los grandes Teatros de la Ópera del mundo— en su concierto Distinto del 15 de Octubre, en el marco de la edición de 2025 del "Festival Jazz Barcelona".
Casi cuatro décadas después de su estreno en Ámsterdam, la cantata Dialecto de Pájaros del compositor Patricio Wang revive en Chile con una versión revisada por su autor. Una obra mística y vanguardista que regresa para cerrar un ciclo pendiente en la historia musical de Quilapayún y Patricio Wang.
El próximo 11 de noviembre, en el aniversario del nacimiento de Vicente Feliú, se publica Serenamente, segundo álbum póstumo del trovador cubano. Con producción general de Silvio Rodríguez y la participación de artistas como Miriam Ramos, Aurora Hernández y Carlos Lage, el disco recoge una selección de canciones registradas en los Estudios Ojalá y ahora reunidas en un nuevo capítulo de su legado.
Guionizada por Kike Babas y Kike Turrón e ilustrada por doce destacados dibujantes, Joaquín Sabina. Pasión y vida (Vol. 1) recorre en formato cómic la primera etapa vital y artística del trovador de Úbeda, desde su infancia hasta su consagración como figura fundamental de la canción en castellano.
Feliu Ventura regresa tras tres años de silencio escénico con Quan el cel es tornà negre, una canción que recupera la forma colectiva de la dansà valenciana y se convierte en una denuncia abierta a la gestión de la catástrofe ocurrida durante la DANA del 29 de octubre de 2024. Acompañado por La Maria, Titana, Miquel Gil, Pep Gimeno "Botifarra" y Vicent Torrent, Ventura convierte la canción en una herramienta de memoria, denuncia y solidaridad.