Erm
sense un clar motiu, però jo directament
he pensat el pitjor
Em pregunte si realment hi ha una raó
per arribar a eixe extrem
però ella ho aprofita
per fer la seua labor
Va deixant darrere seu
una cua que remena, regira, agita l’aire
i m’arriba al rostre
Remou els cabells
em deixa un regust amarg i fred
ancestral, impossible, infinit, inabastable, evitern
Em pregunte si realment hi ha una raó
per arribar a eixe extrem
però ella ho aprofita
per fer la seua labor
el que ha vingut a fer
M’acaça el cor de forma dràstica
Una xarxa que ens atrapa o que hem llançat?
Vagar amb recel i tot del seu pudor
ho impregnem
Em pregunte si realment
hi ha una raó
per arribar a eixe extrem
Tu ací, a un costat
et veig passar. Atura’t! No depasses la fissura
Deixa’m seguir. D’acord!
Em mantindré quiet, quiet em mantindré
No et molestaré més, no t’invocaré
Marxa ara, aprofita que encara pots, adéu
Em pregunte si realment hi ha una raó
per arribar a eixe extrem
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.