Tomb d'atzars
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.
No se saben ni es coneixen
cadascú amb el seu turment,
fan camí l'un cap a l'altre
des d'angoixes diferents.
El matí els encén el rostre
tot solcat de solituds
i dins seu res no els ajuda
per dreçar el seu futur.
Són dos homes que fan via
mentre esperen que un atzar
converteixi el seu silenci
en un gest de llibertat.
Ah!, si aprenguessin a mirar-se,
ah!, si el coratge els empenyés,
ah!, si trobessin el somriure
ah!, si el recel no els separés.
I els dos homes que caminen
no es veuran fins que un revolt
els encari l'un a l'altre
i els acusi d'anar sols.
I serà potser aleshores
que aprendran secretament
que una pena compartida
mai no dona tant turment.
Els moixons del cementiri
han deixat de refilar,
el riu llisca entre les pedres
i també alenteix el pas.
No hi ha còrrecs ni margeres
que no els vetllin cada instant,
tots els arbres els contemplen
i ni el vent mou el fullam.
Ah!, si es paressin i parlessin,
ah!, si el paisatge els fes companys
ah!, si la llum de les mirades
ah!, enllacés les seves mans.
Quina meravella
si un somriure els dibuixés els llavis
i potser per sempre
sapiguéssim caminar plegats,
quina meravella
si un batec els fes més tendra l'ànim
quina meravella
el coratge d'estimar.
Quina meravella
si l'atzar que els ha creuat les vides
fos com la promesa
d'un nou temps vibrant i lluminós,
quina meravella
si acceptar el gran joc de descobrir-se
quina meravella
conjurés recels i por.
A la vella carretera
res no acaba, tot reneix
i la vida ensenya un ritme
sempre igual i diferent.
I els dos homes que la viuen
tal vegada hauran après
que sols ells tenen la força
de mudar-la dintre seu.
Ah!, què descobriran en veure's,
ah!, amb quin gest s'acolliran
ah!, tant de bo que la tendresa
ah!, canviés el seu mirar.
Quina meravella
si el ressò de l'alba a les muntanyes
desvetllés les notes
d'algun cant d'amor potser imprevist
quina meravella
si la força sempre desitjada
quina meravella
dibuixés els seus destins.
Quina meravella
si el goig incert d'una tonada
en sabéssim treure
la creixença que ens pot ser més bons
quina meravella
si el sender que el cor ens assenyala
quina meravella
sempre fos vial d'amor.
Quina meravella
si de tant sentir-nos solidaris
tots plegats penséssim
a guanyar el futur unint les mans
quina meravella
si la pau fos l'única eina fàcil
quina meravella
per aprendre a caminar.
Amanda Jara, hija de Víctor Jara y presidenta de la Fundación que lleva el nombre del músico chileno participa estos días en distintos actos en Barcelona relacionados con actividades de la institución que dirige. Amanda Jara habla desde una vida atravesada por la resistencia y la necesidad de mantener vivo un legado familiar y artístico, pero se presenta ante todo como una mujer consciente del mundo que habita, alejada de cualquier voluntad de construir una imagen heroica de sí misma.
En este mundo actual dominado por una élite de tiburones ávidos de sangre y dinero, forjadores de un mundo autoritario, genocida, explotador y censor, Silvio nos trae desde su bloqueada isla, nuevas y viejas canciones como si hubieran sido escritas anteayer para darnos un abrazo de esperanza, esperanza, esperanza blanca, roja o negra pero con amor.
El cantautor mexicano Alejandro Santiago, vinculado con la trova contemporánea mexicana, murió el 22 de septiembre de 2026 en una clínica de Cuernavaca, Morelos, después de un prolongado periodo de hospitalización. A lo largo de más de cuatro décadas de trayectoria publicó siete discos de manera independiente y llevó sus canciones a escenarios de México, Estados Unidos, Latinoamérica y Europa.
Durante el periodo de la Unidad Popular en Chile, la efervescencia creativa dio lugar a proyectos artísticos ambiciosos. Entre ellos destaca Los Siete Estados, un ballet concebido por el coreógrafo y director del Ballet Nacional Chileno, Patricio Bunster, que reunió en un mismo espacio de experimentación al cantautor Víctor Jara, al compositor peruano Celso Garrido-Lecca, al Ballet Nacional, a la Orquesta Sinfónica de Chile y a una nómina imprescindible de la Nueva Canción Chilena y movimientos afines: Inti-Illimani, Isabel Parra, Los Blops, Patricio Castillo y el grupo cubano Manguaré.
El cantautor italo-argentino Piero falleció el miércoles 7 de octubre en Buenos Aires a los 81 años, después de más de seis décadas de trayectoria. Autor e intérprete de canciones como Mi viejo, Para el pueblo lo que es del pueblo, Que se vayan ellos y Pedro Nadie, desarrolló una obra en la que convivieron la canción popular, el compromiso social y un repertorio centrado también en la paz y la solidaridad.