Tomb d'atzars
entre esclats de llum i mel
hi ha dos homes que caminen
amb la fosca dintre seu.
No se saben ni es coneixen
cadascú amb el seu turment,
fan camí l'un cap a l'altre
des d'angoixes diferents.
El matí els encén el rostre
tot solcat de solituds
i dins seu res no els ajuda
per dreçar el seu futur.
Són dos homes que fan via
mentre esperen que un atzar
converteixi el seu silenci
en un gest de llibertat.
Ah!, si aprenguessin a mirar-se,
ah!, si el coratge els empenyés,
ah!, si trobessin el somriure
ah!, si el recel no els separés.
I els dos homes que caminen
no es veuran fins que un revolt
els encari l'un a l'altre
i els acusi d'anar sols.
I serà potser aleshores
que aprendran secretament
que una pena compartida
mai no dona tant turment.
Els moixons del cementiri
han deixat de refilar,
el riu llisca entre les pedres
i també alenteix el pas.
No hi ha còrrecs ni margeres
que no els vetllin cada instant,
tots els arbres els contemplen
i ni el vent mou el fullam.
Ah!, si es paressin i parlessin,
ah!, si el paisatge els fes companys
ah!, si la llum de les mirades
ah!, enllacés les seves mans.
Quina meravella
si un somriure els dibuixés els llavis
i potser per sempre
sapiguéssim caminar plegats,
quina meravella
si un batec els fes més tendra l'ànim
quina meravella
el coratge d'estimar.
Quina meravella
si l'atzar que els ha creuat les vides
fos com la promesa
d'un nou temps vibrant i lluminós,
quina meravella
si acceptar el gran joc de descobrir-se
quina meravella
conjurés recels i por.
A la vella carretera
res no acaba, tot reneix
i la vida ensenya un ritme
sempre igual i diferent.
I els dos homes que la viuen
tal vegada hauran après
que sols ells tenen la força
de mudar-la dintre seu.
Ah!, què descobriran en veure's,
ah!, amb quin gest s'acolliran
ah!, tant de bo que la tendresa
ah!, canviés el seu mirar.
Quina meravella
si el ressò de l'alba a les muntanyes
desvetllés les notes
d'algun cant d'amor potser imprevist
quina meravella
si la força sempre desitjada
quina meravella
dibuixés els seus destins.
Quina meravella
si el goig incert d'una tonada
en sabéssim treure
la creixença que ens pot ser més bons
quina meravella
si el sender que el cor ens assenyala
quina meravella
sempre fos vial d'amor.
Quina meravella
si de tant sentir-nos solidaris
tots plegats penséssim
a guanyar el futur unint les mans
quina meravella
si la pau fos l'única eina fàcil
quina meravella
per aprendre a caminar.
Abril de 2026. Una visita a Cuenca. La ciudad alta parece casi inalcanzable pero se va abriendo al paso del caminante y se descubre a pinceladas, se avanza lentamente con atención a los detalles, te va envolviendo su generosa ofrenda de ocres, una esencia dulce de calles antiguas, escenario de historias de vida que fueron y van arriba y abajo. Cuenca, refugio de miradas eternas que en sus horizontes van quedando guardadas, también en nuestra memoria. Cuenca, la de la piel quebrada por hoces y ríos, la que celebró en el siglo XX su poeta Federico Muelas, la que envejece y revive en el XXI y cada día.
La cantautora de Tortosa repasa el significado de su nuevo triple álbum, explica el simbolismo de Groenlàndia, reivindica el papel del BarnaSants en su trayectoria y recuerda el concierto con el que clausuró la 31ª edición del festival junto a la Banda de Música de La Sénia.
El nuevo libro Mig segle vora el drac. Una història del grup Falsterbo de Miquel-Lluís Muntané reconstruye más de medio siglo de trayectoria de Falsterbo, uno de los grupos fundamentales —y el más longevo— de la Nova Cançó, y, a través de su historia, recupera una parte esencial de la memoria musical y social de Cataluña.