El camp

Somio amb lliris blancs, amb una olivera,
amb el pit ple de fulles al vespre.
Somio amb un ocell, somio amb flors del taronger.
(El seu somni va al gra, només entén les coses tal com les sent, com les olora)
La pàtria es beure el cafè que m’ha preparat la mare i a la tarda tornar.
(I la terra, què?)
No noto que sigui la meva pell, ni el meu batec,
(I l’estimes?)
El meu amor es fer un volt, un got de vi, una aventura.
(I el seu amor, com és?)
La meva arma per estimar és aquest fusell
i el silenci d’una vella estàtua sense data, sense identitat.
Quan vaig dir-li adéu la mare plorava en silenci,
jo somiava amb lliris blancs, amb una branca d’olivera,
amb l’ocell que abraça el matí a la branca d’un llimoner.
(I que has vist?)
Lliris vermells que he fet brotar a la sorra, als pits, als ventres
(Quants n’has mort?)
Vaig guanyar una medalla
(Descriu-me’n un! Només un)
Li cenyia el front i una corona de sang,
semblava un qualsevol i un venedor ambulant.
(I et va entristir?)
La tristesa, un ocell blanc, que no s’acosta a la batalla,
és delicte la tristesa del soldat.
(Un soldat em va parlar del seu primer amor i després dels carrers llunyans,
de tornar al treball després de la guerra, era mecànic,
de l’heroisme, la ràdio, la tele i la premsa, ens trobarem!)
Vull anar a una ciutat llunyana
(Te n’aniràs? i la pàtria?)
Jo somio amb lliris blancs, amb un carrer cantaire, amb una casa plena de llum.
Jo vull que un batec d’un cor i no un tret d’un fusell i no victòries d’un moment,
que jo vull un dia de sol, que estic aquí per a veure que la sortida del sol
No he vingut a veure, que ni les postes ni els morts.
Em nego a morir i a combatre nens i dones,
per guardar vinyes i pous, pels rics amos del petroli.
(Tu només entens les coses tocant-les, olorant-les, oi?)
La pàtria és beure el cafè que ha preparat la mare,
tornar a casa al vespre sa i estalvi. Adéu.