Igual que ahir
Malgrat la por, malgrat la sang,
malgrat el caminar del cranc,
els bancs obren cada matí
i la gent dorm igual que ahir.
La gent fa cua per a entrar,
i els culs són bons per a pessigar.
Igual que ahir.
Malgrat l'odi de l'innocent,
que ningú escolta i ningú sent...
Avui em pagues l'autobús;
vés amb compte que aquell és rus...,
i ningú el sent.
S'ha mort el vell del pis de dalt,
però tenim un nou general.
Hi ha una vaga a Sant Adrià
i l'adroguer no em vol fiar.
Nou general.
Cançons d'amor i de vint anys
-ara en tinc més-
i som estranys...
-Coneixes en Boris Vian?
Per a mi és l'escriptor de l'any,
i som estranys.
Malgrat la por, malgrat la sang,
malgrat el caminar del cranc...
[Versió de «Tot» (2007)]
Malgrat la por.
Malgrat la sang.
Malgrat el caminar del cranc.
Els bancs obrint cada matí
i la gent dorm igual que ahir.
La gent fa cua per entrar
i els culs són bons per pessigar
igual que ahir.
Malgrat el crit de l'innocent,
que ningú escolta i ningú sent.
Avui em pagues l'autobús.
Atenció, ep! Que aquell és rus,
i ningú el sent.
S'ha mort el vell del pis de dalt.
Però tenim un nou general,
hi ha atur a Sant Adrià,
i el carnisser no em vol fiar.
Nou general.
Cançons d'amor, de divuit anys.
- ara en tinc més - i som estranys.
Llegiu a Vázquez Montalbán,
bon escriptor i bon company
i gens estrany.
Malgrat la por.
Malgrat la sang.
Malgrat el caminar del cranc.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
Amanda Jara, hija de Víctor Jara y presidenta de la Fundación que lleva el nombre del músico chileno participa estos días en distintos actos en Barcelona relacionados con actividades de la institución que dirige. Amanda Jara habla desde una vida atravesada por la resistencia y la necesidad de mantener vivo un legado familiar y artístico, pero se presenta ante todo como una mujer consciente del mundo que habita, alejada de cualquier voluntad de construir una imagen heroica de sí misma.