La capsa de cotó (la flor de l’amor retrobat)
sé que t’estimo com el Pi s’estima el teu Vent,
i Junts fem la mateixa Olor.
Les Estrelles ens deixaran la seva Llum,
i la Terra ens deixarà els seus Dits,
i Junts portarem l’Olor al Cel.
Puc sentir l’olor del Pi
i el tacte fi del teu Vent
i el tacte fi del teu Vent
i el tacte fi del teu Vent
I els teus Dits de Cotó Fluix
i el meu Pi d’escorça suau
i Fulles, sí, que són Arrels
Bevent Dins Teu, Bevent Dins Teu
La Lluna és resina del Pi
Que ha caigut molt lluny, molt lluny d’aquí
Però el Riu ets tu i la Lluna s’hi veu
I fa temps que no plou però Tot és Humit.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.