Guanya la banca
Tant és si no ho trobeu lògic, a nosaltres ja ens va bé.
Que cobreu un sou de merda treballant com uns forçats?
Ni us passi pel cap queixar-vos, que sou uns privilegiats.
N’hi ha d’altres amb menys manies que us poden substituir.
Sou predadors o sou preses: el Mercat funciona així.
Els sindicats els traiem l’u de maig a passejar
i la resta de l’any venen a menjar-nos de la mà.
Les pensions? Cosa de pobres. Ser pobre no està de moda.
Els vells pobres viuen massa, deixem que rodi la roda
i aixafi qui no espavili. Mentre Marx juga a xarranca,
guanya la Banca.
Som tan bons que us deixem creure que teniu dret a escollir,
i permetem que voteu els qui ens hauran d’obeir.
Podeu triar entre la dreta i la dreta disfressada
d’esquerra, i amb el feixisme que aguaita a la cantonada.
I si alguna cosa falla, i si no trieu com cal,
sempre ho podem corregir tirant mà d’un tribunal.
La cultura? Preferim parlar d’entreteniment.
Si un tertulià crida prou, no li cal cap argument.
Sabem què feu, què mireu, què compreu, com ompliu l’oci...
Ens doneu les vostres dades de franc perquè en fem negoci.
No ens cal disparar ni un tret, i l’ocell cau de la branca.
Guanya la Banca.
Foragitem de l’escola les arts i el pensament crític
i així el llenguatge esdevé cada volta més raquític.
Els nens han de ser rendibles, no pas savis. Són futures
peces del nostre engranatge, no els convenen les altures.
Nosaltres ja tenim centres que preparen les elits...
Què dieu de la igualtat? Va, deixeu-vos d’acudits!
Quan cal, ens posem la màscara i maregem la perdiu
fent servir paraules buides, també el llenguatge inclusiu,
i així tot segueix igual, i la nostra cantarella
us adorm mentre seguim arrapats a la mamella.
La Justícia? És una puta que ens la mama i s’eixarranca.
Guanya la Banca.
Tenim teles i diaris, i comprem els dirigents
polítics, i decidim estètiques i corrents.
Mestres de la hipocresia, virtuosos del cinisme,
tot parlant de democràcia, financem el terrorisme
i, per implantar un Estat policial, amb tres fal·làcies
us deixem acollonits i encara ens doneu les gràcies.
Us fem pagar a preu d’escàndol aigua, llum i altres històries
-cal nodrir els qui fem passar per les portes giratòries...
Us deixem només la palla mentre ens emportem el gra
i aviat us cobrarem comissions per respirar.
Quan volem, l’aixeta s’obre; quan volem, l’aixeta es tanca.
Guanya la Banca.
Va, podeu guanyar a la loto, tenir cinc minuts de fama...
Assembleu-vos a nosaltres, seguiu el nostre programa:
us diem què heu de pensar, us diem què és impensable,
us diem què heu d’escopir, us diem què és desitjable,
qui és el bo i qui és el dolent, què és mentida i què és v’ritat.
Manteniu-vos a l’espera, passem a publicitat.
Oi que no voleu ser uns losers? Doncs vinga, compreu, compreu
un nou cotxe, el darrer mòbil... No em digueu que no aspireu
a un pis flamant de la mida d’una gàbia de conills!
Podeu deixar la hipoteca com a herència als vostres fills.
I si no podeu pagar, us farem de terapeuta:
ens quedarem amb el pis i vosaltres amb el deute.
Globalització? És clar! Al nostre estil, tanmateix:
les pel·lícules, la música... Tots consumiu el mateix
i a més esteu convençuts que voleu el que us venem.
Creem les necessitats i després les satisfem.
No és l’anglès, són els diners l’autèntica llengua franca.
Guanya la Banca.
Hi ha una sanitat dels pobres, n’hi ha una altra per als patricis.
Un remei sols es fabrica si ha de donar beneficis.
Fins una pandèmia és útil si es tracta de guanyar més.
Diem si una guerra és justa, decidim quina no ho és,
i venem armes arreu, i reprimim tot tumult:
els Drets Humans són molt útils per eixugar-nos el cul.
S’acosta un nou feudalisme, el futur ja no és el que era...
i no moveu ni un sol dit! La revolta? Una quimera.
Sou uns vassalls que obeeixen i que envegen el senyor.
Sou uns xais que van tot sols camí de l’escorxador.
Sou negres, corxeres, fuses... i nosaltres som la blanca.
Guanya la Banca.
Mentre mig món agonitza i l’altre mig reprimeix,
mentre les màfies governen, mentre el clima es destrueix,
us hem convençut, i això és tan divertit com terrible,
que aquest món de miserables és avui l’únic possible,
i us entretenim brandant els colors de les banderes
mentre el nostre capital salta totes les fronteres.
Quan, de tant munyir el planeta, n’hàgim fet un trist parrac,
quan aquesta vella Terra se’n vagi a prendre pel sac,
tindrem reservats bitllets a altres sistemes solars,
així com ahir teníem els refugis nuclears.
És nostre el punt de suport i el control de la palanca.
Qui volem es queda enrere, qui volem salta la tanca
i qui volem s’entrebanca. En fi...
guanya la banca.
A Pere Camps
Una carta abierta impulsada desde el entorno del BarnaSants reclama la creación del Ateneu de la Cançó en Barcelona, un espacio dedicado a preservar y dinamizar la canción de autor. La iniciativa cuenta con el respaldo de seis de los ocho exresponsables de Cultura de la Generalitat en las últimas dos décadas, abriendo algunas preguntas que van más allá de la música.
Ayer sábado, el Teatre Principal de Inca (Mallorca) se convirtió en el escenario de "60 anys de l’amor perdut", un emotivo concierto homenaje organizado por el festival BarnaSants para honrar la figura de Joan Ramon Bonet el undécimo integrante de Els Setze Jutges, coincidiendo con las seis décadas de su breve pero influyente trayectoria musical.
El compositor e intérprete Borja Penalba presenta "La suite de Parlavà", su segundo trabajo bajo la marca "Giròvag", un álbum de once canciones nacido de un retiro reparador que presentará en vivo este domingo 27 de marzo en La Fàbrica, en el marco del Ciclo de canción de autor BarnaSants.
En una entrevista concedida al diario español El País, Silvio Rodríguez traza un retrato complejo de la Cuba actual, marcado por la tensión entre la amenaza externa, las dificultades internas y las contradicciones del propio sistema. El cantautor reflexiona sobre la posibilidad de una invasión estadounidense, critica tanto las injerencias como ciertas posturas dentro del exilio, reconoce los errores del modelo económico cubano y describe el deterioro de las condiciones de vida en la isla, todo ello desde una mirada que combina defensa, autocrítica y una firme posición política.
Hay discos que no necesitan levantar la voz. Azimut es uno de ellos. Joan Isaac presenta un trabajo hecho desde la contención, desde ese lugar donde la canción deja de ser ornamento para convertirse en algo casi necesario. Un disco minimalista, preciosista, trabajado con una delicadeza profundamente orgánica. Como todo en Isaac, un acto de fe.