Un rei d'ocasió
vaig trobar un rei d'ocasió,
de corona abonyegada
i amb les mitges al garró,
un residu un xic tronat
d'una espècie del passat.
El venedor em posà al dia:
allà al segle XXI,
en caure la monarquia,
li passà pel cap a algú
congelar aquell gamarús
talment com si fos un lluç.
Vaig portar-lo cap a casa
i així que el va veure entrar
la Sílvia em va dir: «Tros d'ase,
ja t'han tornat a enredar!
Sempre compres porqueries!
Sols vols fer la teva llei!
Em pots explicar, Maties,
quina utilitat té un rei?»
Cal dir que no anava errada:
no sabia rentar els plats
ni tampoc fer la bugada
ni cuinar dos ous ferrats.
Tot el dia se'l passava
gratant-se els reials pebrots...
Aquests paios de sang blava
són uns carallots!
P'rò de nit, el molt bandarra
s'animava de valent,
agafava una guitarra
i cantava amb sentiment
aquests versos mal fotuts
que evocaven temps perduts:
«El meu pare era un putero
que empaitava els elefants.
Entre un tango i un bolero
sabia untar-se les mans,
i després ballava el vals
als paradisos fiscals.
La família, quina colla!
Lladres, bruixes i tarats...
Si visqués encara Goya,
imagina quins retrats!
Jo, en tenir ben poc carisma,
i ser un xic estaquirot,
festejava amb el feixisme,
el tricorni i el garrot.»
Com que el paio no callava
i es queixaven els veïns,
i és que a més desafinava
com un cor de cent garrins,
la Sílvia, molt emprenyada,
va aturar en sec la cançó
i se'l va endur de bursada
al contenidor.
D'això ja fa cinc setmanes,
segur que l'han reciclat
i, d'aquell tocacampanes,
n'hauran fet menjar de gat.
I no sé per què serà,
p'rò el trobo molt a faltar.
He anat una altra vegada
als Encants i m'he comprat
una mona dissecada
que anomeno «Majestat».
Li he penjat alguns galons
i medalles a trompons.
P'rò la Sílvia no l'aguanta:
diu que fa molta pudor
i té arnes... «P'rò no canta!»
li replico amb convicció.
Em respon: «Fas com les mosques,
si has tastat els excrements
només vols matèries fosques
-vull dir merda, ja m'entens.»
Té raó: això dels monarques,
per fi me'n vaig adonant,
és un virus dels més carques
i s'acaba encomanant.
Atacant cada neurona,
i fent sopes del cervell,
converteix una persona
en el vassall més mesell.
Que algú em posi una vacuna
llibertària, per pietat,
mentre em quedi alguna engruna
de raó i de dignitat!
Ells qui esteu en hores baixes
apreneu bé la lliçó:
no compreu ni de rebaixes
un rei d'ocasió!
Una carta abierta impulsada desde el entorno del BarnaSants reclama la creación del Ateneu de la Cançó en Barcelona, un espacio dedicado a preservar y dinamizar la canción de autor. La iniciativa cuenta con el respaldo de seis de los ocho exresponsables de Cultura de la Generalitat en las últimas dos décadas, abriendo algunas preguntas que van más allá de la música.
Ayer sábado, el Teatre Principal de Inca (Mallorca) se convirtió en el escenario de "60 anys de l’amor perdut", un emotivo concierto homenaje organizado por el festival BarnaSants para honrar la figura de Joan Ramon Bonet el undécimo integrante de Els Setze Jutges, coincidiendo con las seis décadas de su breve pero influyente trayectoria musical.
El compositor e intérprete Borja Penalba presenta "La suite de Parlavà", su segundo trabajo bajo la marca "Giròvag", un álbum de once canciones nacido de un retiro reparador que presentará en vivo este domingo 27 de marzo en La Fàbrica, en el marco del Ciclo de canción de autor BarnaSants.
En una entrevista concedida al diario español El País, Silvio Rodríguez traza un retrato complejo de la Cuba actual, marcado por la tensión entre la amenaza externa, las dificultades internas y las contradicciones del propio sistema. El cantautor reflexiona sobre la posibilidad de una invasión estadounidense, critica tanto las injerencias como ciertas posturas dentro del exilio, reconoce los errores del modelo económico cubano y describe el deterioro de las condiciones de vida en la isla, todo ello desde una mirada que combina defensa, autocrítica y una firme posición política.
Hay discos que no necesitan levantar la voz. Azimut es uno de ellos. Joan Isaac presenta un trabajo hecho desde la contención, desde ese lugar donde la canción deja de ser ornamento para convertirse en algo casi necesario. Un disco minimalista, preciosista, trabajado con una delicadeza profundamente orgánica. Como todo en Isaac, un acto de fe.