Un rei d'ocasió
vaig trobar un rei d'ocasió,
de corona abonyegada
i amb les mitges al garró,
un residu un xic tronat
d'una espècie del passat.
El venedor em posà al dia:
allà al segle XXI,
en caure la monarquia,
li passà pel cap a algú
congelar aquell gamarús
talment com si fos un lluç.
Vaig portar-lo cap a casa
i així que el va veure entrar
la Sílvia em va dir: «Tros d'ase,
ja t'han tornat a enredar!
Sempre compres porqueries!
Sols vols fer la teva llei!
Em pots explicar, Maties,
quina utilitat té un rei?»
Cal dir que no anava errada:
no sabia rentar els plats
ni tampoc fer la bugada
ni cuinar dos ous ferrats.
Tot el dia se'l passava
gratant-se els reials pebrots...
Aquests paios de sang blava
són uns carallots!
P'rò de nit, el molt bandarra
s'animava de valent,
agafava una guitarra
i cantava amb sentiment
aquests versos mal fotuts
que evocaven temps perduts:
«El meu pare era un putero
que empaitava els elefants.
Entre un tango i un bolero
sabia untar-se les mans,
i després ballava el vals
als paradisos fiscals.
La família, quina colla!
Lladres, bruixes i tarats...
Si visqués encara Goya,
imagina quins retrats!
Jo, en tenir ben poc carisma,
i ser un xic estaquirot,
festejava amb el feixisme,
el tricorni i el garrot.»
Com que el paio no callava
i es queixaven els veïns,
i és que a més desafinava
com un cor de cent garrins,
la Sílvia, molt emprenyada,
va aturar en sec la cançó
i se'l va endur de bursada
al contenidor.
D'això ja fa cinc setmanes,
segur que l'han reciclat
i, d'aquell tocacampanes,
n'hauran fet menjar de gat.
I no sé per què serà,
p'rò el trobo molt a faltar.
He anat una altra vegada
als Encants i m'he comprat
una mona dissecada
que anomeno «Majestat».
Li he penjat alguns galons
i medalles a trompons.
P'rò la Sílvia no l'aguanta:
diu que fa molta pudor
i té arnes... «P'rò no canta!»
li replico amb convicció.
Em respon: «Fas com les mosques,
si has tastat els excrements
només vols matèries fosques
-vull dir merda, ja m'entens.»
Té raó: això dels monarques,
per fi me'n vaig adonant,
és un virus dels més carques
i s'acaba encomanant.
Atacant cada neurona,
i fent sopes del cervell,
converteix una persona
en el vassall més mesell.
Que algú em posi una vacuna
llibertària, per pietat,
mentre em quedi alguna engruna
de raó i de dignitat!
Ells qui esteu en hores baixes
apreneu bé la lliçó:
no compreu ni de rebaixes
un rei d'ocasió!
La cantante mallorquina ofreció en el Palau de la Música de Barcelona, dentro del festival Guitar Bcn, un concierto de intensidad creciente en el que L’aigua no cansa, su nuevo disco, se convirtió en el auténtico centro del repertorio. Arropada por una banda de músicos extraordinaria, Maria del Mar Bonet volvió a demostrar que, cerca de cumplir sesenta años sobre los escenarios y los ochenta de vida, sigue instalada en un momento creativo y vocal fuera de lo común.
En Barcelona tenemos la suerte de poder disfrutar de una cada vez más numerosa comunidad de artistas argentinos que habitan la ciudad y que enriquecen nuestra vida cultural. Con pocos días de diferencia tres de ellos han presentado sus respectivos trabajos discográficos en diversos espacios: en una librería abierta a la música, en la sede de un extraordinario refugio asociativo de Sants y en el auditorio de una biblioteca histórica.
La última edición del BarnaSants, la primera dirigida por Marçal Girbau, ha reducido un 40% el número de conciertos pero ha aumentado un 33% la asistencia y la venta de entradas. Girbau, que ha valorado positivamente esta 31 edición en la rueda de prensa celebrada hoy en Barcelona, ha apostado por menos fechas, más peso artístico y producciones propias con recorrido. Y una vez más se ha reivindicado la creación del Ateneu de la Cançó.
El veracruzano Rafa Mesa, desde 2018 en su alter ego artístico Pehuenche, se presentó en formato quinteto en Barcelona dentro de su primera gira europea que le ha llevado a Londres, Copenhague, a varios escenarios de Barcelona y finalmente Madrid.