Un rei d'ocasió
vaig trobar un rei d'ocasió,
de corona abonyegada
i amb les mitges al garró,
un residu un xic tronat
d'una espècie del passat.
El venedor em posà al dia:
allà al segle XXI,
en caure la monarquia,
li passà pel cap a algú
congelar aquell gamarús
talment com si fos un lluç.
Vaig portar-lo cap a casa
i així que el va veure entrar
la Sílvia em va dir: «Tros d'ase,
ja t'han tornat a enredar!
Sempre compres porqueries!
Sols vols fer la teva llei!
Em pots explicar, Maties,
quina utilitat té un rei?»
Cal dir que no anava errada:
no sabia rentar els plats
ni tampoc fer la bugada
ni cuinar dos ous ferrats.
Tot el dia se'l passava
gratant-se els reials pebrots...
Aquests paios de sang blava
són uns carallots!
P'rò de nit, el molt bandarra
s'animava de valent,
agafava una guitarra
i cantava amb sentiment
aquests versos mal fotuts
que evocaven temps perduts:
«El meu pare era un putero
que empaitava els elefants.
Entre un tango i un bolero
sabia untar-se les mans,
i després ballava el vals
als paradisos fiscals.
La família, quina colla!
Lladres, bruixes i tarats...
Si visqués encara Goya,
imagina quins retrats!
Jo, en tenir ben poc carisma,
i ser un xic estaquirot,
festejava amb el feixisme,
el tricorni i el garrot.»
Com que el paio no callava
i es queixaven els veïns,
i és que a més desafinava
com un cor de cent garrins,
la Sílvia, molt emprenyada,
va aturar en sec la cançó
i se'l va endur de bursada
al contenidor.
D'això ja fa cinc setmanes,
segur que l'han reciclat
i, d'aquell tocacampanes,
n'hauran fet menjar de gat.
I no sé per què serà,
p'rò el trobo molt a faltar.
He anat una altra vegada
als Encants i m'he comprat
una mona dissecada
que anomeno «Majestat».
Li he penjat alguns galons
i medalles a trompons.
P'rò la Sílvia no l'aguanta:
diu que fa molta pudor
i té arnes... «P'rò no canta!»
li replico amb convicció.
Em respon: «Fas com les mosques,
si has tastat els excrements
només vols matèries fosques
-vull dir merda, ja m'entens.»
Té raó: això dels monarques,
per fi me'n vaig adonant,
és un virus dels més carques
i s'acaba encomanant.
Atacant cada neurona,
i fent sopes del cervell,
converteix una persona
en el vassall més mesell.
Que algú em posi una vacuna
llibertària, per pietat,
mentre em quedi alguna engruna
de raó i de dignitat!
Ells qui esteu en hores baixes
apreneu bé la lliçó:
no compreu ni de rebaixes
un rei d'ocasió!
Miguel Poveda hizo suyo el Gran Teatre del Liceu de Barcelona —uno de los grandes Teatros de la Ópera del mundo— en su concierto Distinto del 15 de Octubre, en el marco de la edición de 2025 del "Festival Jazz Barcelona".
Casi cuatro décadas después de su estreno en Ámsterdam, la cantata Dialecto de Pájaros del compositor Patricio Wang revive en Chile con una versión revisada por su autor. Una obra mística y vanguardista que regresa para cerrar un ciclo pendiente en la historia musical de Quilapayún y Patricio Wang.
El próximo 11 de noviembre, en el aniversario del nacimiento de Vicente Feliú, se publica Serenamente, segundo álbum póstumo del trovador cubano. Con producción general de Silvio Rodríguez y la participación de artistas como Miriam Ramos, Aurora Hernández y Carlos Lage, el disco recoge una selección de canciones registradas en los Estudios Ojalá y ahora reunidas en un nuevo capítulo de su legado.
Guionizada por Kike Babas y Kike Turrón e ilustrada por doce destacados dibujantes, Joaquín Sabina. Pasión y vida (Vol. 1) recorre en formato cómic la primera etapa vital y artística del trovador de Úbeda, desde su infancia hasta su consagración como figura fundamental de la canción en castellano.
Feliu Ventura regresa tras tres años de silencio escénico con Quan el cel es tornà negre, una canción que recupera la forma colectiva de la dansà valenciana y se convierte en una denuncia abierta a la gestión de la catástrofe ocurrida durante la DANA del 29 de octubre de 2024. Acompañado por La Maria, Titana, Miquel Gil, Pep Gimeno "Botifarra" y Vicent Torrent, Ventura convierte la canción en una herramienta de memoria, denuncia y solidaridad.