L'infern i la glòria
ser lliure l'espanta i venera qui mana.
Li dius "hedonisme" i fa cara de fàstic,
i sempre es rebolca en la culpa i el càstig.
Doncs bé, he decidit assumir-ne l'herència,
i he volgut portar-la fins a l'excel·lència.
Si hem vingut al món a plorar i a patir,
més val fer-ho bé. Fixeu-vos en mi:
Quan vaig al dentista, no vull anestèsia.
Si tinc records dolços, recorro a l'amnèsia.
Sempre que m'afaito, m'esforço a tallar-me.
Si em fa trempar l'Alba, m'ho faig amb la Carme.
M'encanta anar amb metro per ser rebregat
per gent que no es dutxa i fa olor de suat,
però prefereixo els trens de rodalies:
tot són accidents, i retards, i avaries.
Quan vaig a una mani, mai no arrenco a córrer,
no fos que em perdés algun cop de porra.
I us confesso que, des que tinc memòria,
quan sóc a l'Infern, em sento a la Glòria.
Quan em trobo bé, vaig de pet al metge.
Sóc col·leccionista de pedres al fetge.
Si tinc pòquer d'asos, les cartes amago.
M'ajupo sovint per fruir del lumbago.
Només bec alcohol per nodrir la cirrosi.
Només beso amb llengua la que té halitosi.
I em plau ser vassall d'un Estat que m'insulta,
em roba i maltracta, feixista i inculte.
No sé si m'estimo més uns mastegots
o una bona coça de dret als pebrots,
p'rò en tot cas, senyors, des que tinc memòria,
quan sóc a l'Infern, em sento a la Glòria.
P'rò ha desembarcat a la meva existència
la Glòria, una noia amb molta paciència.
que diu que m'estima, fa goig i és molt tendra,
i el meu món trontolla i es va tornant cendra.
No sé com ha anat... Allò que no hi penses
i de cop veus caure les teves defenses.
Voldria fugir-ne p'rò no en sóc capaç,
i em miro al mirall i em dic "P'rò què fas?"
La vull i l'odio, em repugna, m'agrada...
Em sembla que he fet una gran cagada.
I enmig de l'estiu i al cor de l'hivern
quan sóc amb la Glòria em sento a l'Infern!
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.