Retalls de vida

Doncs vaig néixer a Madrid i em va adoptar Terrassa,
i la infantesa passa
abans no n'ets conscient.
I vaig veure alçar el vol un tal Carrero Blanco,
i quan va petar Franco
era un adolescent.

Vaig començar a fer cançons, no sé pas com ni per què,
tot fent dels mots una espelma, i de la música el ble.
Nodrit amb el bo i millor, vaig esdevenir exigent
-un cordon bleu, al Mac Donald's no troba el millor aliment-
i, desitjant adreçar-me tant al cor com al cervell,
vaig pujar en un escenari quan encara era un cadell.

Tot jugant amb els mots, les notes i la rima,
vaig practicar l'esgrima
amb la veu per estoc.
Potser ja està tot dit, p'rò busco la manera
d'encendre la foguera
amb el meu propi foc.

Un cantant sol tenir un ego no apte per a un monestir:
si no aprens a controlar-lo, s'infla com un zepelí.
En un corral amb poc gra i massa galls, massa gallines,
he vist clavar cops de bec, punyalades assassines,
i he conegut grans artistes que eren força bona gent
p'rò també algun mitjamerda tan cretí com prepotent.

M'ha atret sempre l'humor, que fa emprenyar fanàtics,
feixistes i dogmàtics.
Refuso tot tabú,
i mai no he predicat solucions col·lectives:
no poso lavatives
mentals a ningú.

He viscut vespres plujosos i matins assolellats,
he caminat sobre roses i ganivets esmolats.
Sedentari al fons de l'ànima, no he parat de viatjar.
Si mai no m'he sabut vendre, tampoc m'he deixat comprar.
M'han ignorat, insultat i, pitjor encara, adulat.
M'han fet més d'una traveta, he caigut i m'he aixecat.

M'he sabut sempre sol, malgrat la companyia,
i no he passat un dia
sense pensar en la mort:
saber-te condemnat t'obliga a anar per feina,
tenir a punt sempre l'eina
i fugir del confort.

He escrit teatre i articles, i novel·les i guions,
mots encreuats i altres coses, però sobretot cançons.
He nodrit sempre els meus dubtes amb els guanys i els desenganys,
he après a obrir moltes portes malgrat el rovell dels anys,
i aquí estic, brandant encara allò inútil i essencial:
la ironia, la bellesa, un somriure fraternal.

No soc pas un ancià, ni allò que se'n diu jove.
Si el pas del temps m'estova,
encara faig vaitots,
i mentre tingui empenta, i mentre tingui idees,
faré créixer marees
de sons i de mots.

Hi ha gent que encara em pregunta «Què fas, a part de cantar?»
o allò tan típic i tòpic: «Per què escrius en català?»
Ja no responc als idiotes: el temps que em resta és comptat
i, abans que el teló no caigui, vull haver-lo aprofitat.
Tinc encara molt a escriure, molt a dir, molt a llegir,
vull que encara em sedueixin i, si pot ser, seduir.

Quan marxi, us deixaré alguna melodia,
i uns versos per fer via.
En fi, res d'important...
Uns quants retalls de vida, unes simples petjades
que el vent i les onades
aniran esborrant.