La marxa del president
Un camp molt gran,
un sol massa gran.
Oh! Oh! el vent, envolta un infant,
que es distreu amb el seu mal de dents,
juga amb l'ull i ho veu tot diferent,
menja sorra amb els ulls, curiós
davant el silenci silenciós.
Darrera casa hi ha un parany...
El President se'n va a matar el temps
amb el seu gran voltor d'argent
que veu venir tot a dalt del vent.
L'infant veu venir el President,
torna els ulls a dins del seu baló
fa veure que troba el temps rodó.
Apunta el temps i mata el vent....
Senyor l'infant tens nom i tens vent,
pels teus set anys has crescut bastant.
L'infant veu venir el President
que li vol robar l'estel lluent,
el voltor planeja més amunt.
Un infant els ha ensenyat el puny.
El mal temps és sobre el parany...
Senyor l'infant parleu un instant
el President que es creu important,
que és arreu i a sobre dels teus anys.
El President sóc jo, diu l'infant,
tant se val si jo no tinc voltor,
que em segueixi al meu enviró.
El voltor demana, quan serà,
quaranta anys o potser demà?
L'infant diu demaneu-ho al vent,
el vent diu el nen és President.
És amable però ple d'humor,
diu el President al seu voltor,
aquest nen té un pervindre molt fi.
Però l'infant el veu sempre venir.
Digueu-me senyor infant dels vents,
quins seran els vostres reglaments.
El vent diu primer aboliré
les accions, l'or i bastant diner,
tot l'or i tot el diner del temps.
Seran per al vostre monument
els soldats i els vostres regiments
envoltats de ferro i de ciment.
Poliré tot el governament
amb l'ofici aquest de President.
Veig la gent amb telereactors
ben d'acord amb els trituradors.
Posaré en el vostre monument
l'arsenal i tots els armaments.
Solament m'emportaré la falç
i l'esquena us giraré descalç.
Per sota l'ala ja perd sang.
El President diu al seu voltor,
vés dóna un vol a prop dels meus camps.
Un baló esclata sobre el temps
i que parla amb l'estel lluent.
L'ull i el sol es fiquen al llit junts
i la lluna sembla un baló blanc.
Se'n van robant i arreplegant...
Adaptació: Francesc Pi de la Serra
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
La película documental dedicada a Fito Páez propone un recorrido íntimo y en primera persona por más de cuatro décadas de vida y trayectoria artística del músico argentino. Dirigida por Matías Gueilburt y construida a partir de más de un año de seguimiento, material de archivo inédito, actuaciones y conversaciones personales, la producción se estrenará mundialmente el 3 de septiembre en Netflix.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
El cantautor, escritor e intelectual italiano Francesco Guccini, autor de canciones fundamentales como Auschwitz, La locomotiva (La locomotora) o L’avvelenata (La envenenada), ha fallecido a los 86 años. Durante cerca de medio siglo, Guccini construyó una obra estrechamente vinculada a la memoria, la historia, el compromiso social, la literatura y una particular manera de observar las relaciones humanas y el paso del tiempo.