El poema de la taverna

Era en el temps de l'estival neguit,
i anàvem fent la ruta
allí on sospira l'arbre escanyolit
i el rec d'aigua bruta.
Era en els barris que la fam governa,
i entre la fosca de la densa nit
vàrem veure la llum de la taverna.

La taverna de lluny ens prometia
la síndria, la rialla i el vi dolç;
la taverna que té per companyia
un piló de grava i un grapat de pols.
I és l'enamorada del qui s'arrossega
de dies i de nits,
i diu quatre fàstics de tot, i mastega,.
la punta cremada de l'escanyapits.

Però en aquesta vetlla amarga
la taverna està buida d'alegror,
en el portal, com una mà, ens allarga
una branca de pi. En un racó
- hi ha quatre vells: sobre llurs nines foses
cauen els parpres com un pes,
passen pels dits unes cartes greixoses
sense contar-se res.
I, vora els plats que esperaran debades
al caminant i al carreter cansat,
desfà un préssec amb quatre queixalades
un noi esparracat.
I bon tros endarrera,
amb una vestimenta de reclam,
hi ha la mossa que fa de tavernera
i és fresca com un ram.

Qui sap les teranyines del seu viure?
Als ulls té una punteta de neguit,
i mostra amb el somriure
les dents, d'un blanc desvergonyit.

No n'hi ha hagut cap de més galantejada,
i sap bé prou si l'aire li és cruel!
Li posaren la negra anomenada
perquè un matí que era molt blau el cel
-al temps que es fa vermella la maduixa,
i el cor s'ha desbocat-
va capgirar-la un esgarip de bruixa
i ensopegà dins un camí amagat.
Va sentir la frescor de l'herba grassa,
i li ha quedat la punxa dins del cor,
i ara sospira per l'amor que passa
entre les gràcies del vi d'or.

I entràrem dins, amb llur fal·lera
als vells deixàrem i al minyó petit.
Vàrem dir: «Déu vos guardi, tavernera,
i us doni bona nit;
i, ja que som a vora del taulell,
pels vostres ulls tan clars
i el bon color de vostra pell,
no ens posaríeu un bon vas
de moscatell?»

I va somriure, colorada i muda;
i la miràrem a pleret.
Cantussejà l'ampolla llargaruda
del vi dolç i claret.
I vàrem beure en bona mida
i en fresca pau
i quan nostra beguda fou finida
vàrem dir: «Tavernera, adéu-siau!»

I jo pensava: dins la carretera,
com s'ho farien els pobrets de Déu
sense la tavernera?
Això pensava dintre meu.
Com s'ho farien el gos grinyolaire
i les quatre mules del carro pesant
i el sac del captaire
i el bastó del caminant?
Com s'ho faria el perdut, que badalla
la seva gana i el seu dol,
i el braç pelut que fa petar la tralla
tot cremat de sol?

Perquè aquell qui estossega
amb la llengua com fel de renegar
i, després de suar-les, arreplega
quatre peces de coure dins la mà,
guaita la tavernera,
i, mentres el retorna l'aiguardent,
la més fina i daurada primavera
li arbora el pensament.
I aquest rodacamins sens valentia
ja tot begut i trist,
amb una espurna al ulls, li remercia
la caritat d'haver-la vist.