La defensa

De vegades l'accent policromat,
l'ull que es desarma, el braç que s'abandona
i la fluïda voluntat
que despersonalitza la persona
en una tèbia mitja alegria
de besos gens brutalitzats, gens àvids;
de vegades, aquest caçar somriures
sobre els coixins impàvids,
i sentir-te que ets meva
amb tots els membres lliures,
quan cap coet damunt la sang s'eleva,
no correspon a flores submarines,
ni a estels brunyits il·luminant els cossos,
ni al sofre de desgast de les antines
barallant-se amb el sofre dels ossos.
No és res de melodies imprevistes,
i significa sols una defensa
contra les hores tristes
del trist ocell del pensament, que pensa.
Defensa inclús del que abelleix i escura,
del punt d'home, i del gest d'arrogància;
defensa de lluir la dentadura
amb una gratuïta exuberància.
Tu, en el llit on reposes,
imitació flexible de les roses
i de la carn simètrica dels lliris,
imitació en la pell abrigada
del perfum vegetal, llengua callada
sense els agres deliris,
fina barca ancorada
en el vidre bullent de la follia
fa dos minuts; tu, cada dia
més plena de misteri, te m'acostes
fins a fregar-me el cor, i el cor oblida
preguntes i respostes.
Tu em dus el cor al marge de la vida!
Oh l'alegria de poder desprendre
les mans segades i torturades
d'aquest cordill tibant, tot gris de cendra,
les noves angúnies per comprendre!
Alegria de caure de la impura
posició grotesca
al llit on s'abandona una figura
tremoladissa i fresca,
reminiscència de les assutzenes,
i del sospir gebrat de les sirenes!

I és per això, rosada criatura,
que em dol tant de deixar-te cada dia
i abandonar la nostra cambra obscura
i l'oliós vermell de la pintura
que del llavi pintat set desprenia.
Perquè, allunyat de tu allunyat del vori
de les teves camèlies despullades,
torna a clavar-me tot el món marmori
les precises ganivetades;
i sento entre les pells electritzades,
desconegudes i conegudes,
un gust de mort en totes les begudes
i en totes les mirades.