Gent senzilla


Certes vegades tinc present la gent que estimo
i sento com si s’esberlés tot el meu pit,
i sembla com si tot d’un cop florís la vida,
com un desig callat que creix a mitja nit.
I passejant pels carrerons del meu suburbi,
o des del tren, còmodament, passant de llarg,
em fan enveja quan els veig que no abandonen,
no tenen res i tanmateix van endavant.

Són cases simples, amb cadires a la fresca,
i a la façana algú hi ha escrit: "Aquí hi ha una llar",
i a les terrasses, flors vençudes i perdudes,
com l’alegria que no té on reposar.
I sento créixer dins del cor una gran pena,
tinc tantes coses... i no tinc per què lluitar.
Jo, que no crec, li prego a Déu que no els oblidi,
és gent senzilla, quines ganes de plorar...

(1969)

Versión de Chico Buarque
Versión de Joan Isaac
Versión de Mercedes Sosa
Versión de Vinícius de Moraes
Idiomas

Comentarios

Adaptació: Joan Isaac

Esta canción aparece en la discografía de
LO + LEÍDO