El gran roure
Com ell, no en trobareu ni dos ni un entre mil.
Vivia bosc endins, molt lluny del camí ral,
del llenyataire i la destral.
Podria haver gaudit d’uns dies cristal·lins,
feliços i serens., p’rò tenia uns veïns...
unes canyes que no paraven de xerrar
i que el punxaven sens parar.
De l’albada a la nit, amb el to més xiroi,
mofetes es burlaven del gegant tristoi,
cantant al seu voltant la faula del matís
que hi ha entre un roure i un canyís.
I, tot i ser de fusta, un roure es pot cansar.
La seva paciència té un límit prou clar.
I un matí decidí desfer aquell entrellat
i es convertí en un exiliat.
Amb penes i treballs, les arrels va arrencar
i va marxar sense girar-se ni plorar.
P’rò jo l’he conegut, i sé com va sofrir
el pobre, en emprendre el camí.
Al llindar del boscany, per camins més fressats,
el roure va trobar-se amb dos enamorats
i els va deixar gravar els seus noms al seu damunt,
encerclats per un cor rotund.
Quan el sac de petons que duien ja fou buit,
i a força de fregar van tenir el morro cuit,
llavors van escoltar amb posat sentimental
les grans dissorts del vegetal.
“Gran roure, vine a casa, allà seràs feliç.
Pel que fa al veïnat, no hi ha ni un sol canyís.
Veuràs com amb nosaltres viuràs tot regalat,
cuidat, mimat i ben peixat.”
Dit això, els tres plegats es van posar en camí.
El dia era molt clar i l’aire era molt fi,
i el roure va oblidar els maldecaps antics
donant l’arrel als seus amics.
Al peu de llur cabana és on el van plantar.
Llavors, l’arbre es va començar a desencantar
car només el regaven Sant Pere i algun gos.
El seu goig ja s’havia fos.
La parella, amb els glans, va nodrir el seu garrí,
i amb la gruixuda escorça van fer taps pe(r a)l vi.
I, quan a la comarca hi havia un condemnat,
el roure aguantava el penjat.
Un dia, el tros de qùoniam, el vàndal del marit,
amb la destral va abatre’l i se’n va fer un llit.
I, com que la mestressa s’ho feia amb més de cent,
va envellir prematurament.
I un hivern, aquells cors endurits com un roc
el varen fer servir per a alimentar el foc.
Com vil fusta tronada, ves quin amarg destí,
en fumera es va convertir.
El mossèn de la vila, que és un galifardeu,
diu que el seu fum no pot arribar fins a Déu,
però jo no he sentit que mai ningú prohibís
a un roure entrar en el Paradís,
a un roure entrar en el Paradís.
(1966)
Adaptació: Miquel Pujadó
El cantautor asturiano Víctor Manuel inaugura etapa con Altafonte y presenta un álbum producido por David San José, formado por composiciones que abordan el amor, la esperanza y la identidad personal en un tiempo marcado por la incertidumbre.
El esperado estreno de Dialecto de Pájaros, la obra que compuso Patricio Wang hace casi cuatro décadas, tuvo lugar finalmente el pasado 11 de noviembre de 2025 en el Teatro Municipal de Viña del Mar, como concierto de apertura del Festival Puente: Encuentro Interoceánico de las Culturas. Hablamos de su estreno, de su génesis y de lo que viene.
Canción de luz. Homenaje a Ángel Quintero, producido por los Estudios Ojalá y licenciado por Bis Music, reúne once composiciones del repertorio del trovador fallecido en abril de 2024, interpretadas por destacadas voces de la música cubana como Silvio Rodríguez, Miriam Ramos, Frank Delgado o Eduardo Sosa.
El investigador y periodista Jorge Leiva publica un volumen que revisa, con rigor documental, todas las canciones grabadas por Víctor Jara entre 1957 y 1973, acompañadas de contexto histórico, creativo y biográfico. El lanzamiento oficial será el 25 de noviembre en el Centro Cultural Ceina, en Santiago.
En un acto celebrado en el Atrium de Viladecans, el festival BarnaSants anunció y entregó los galardones de su última edición, en un evento previo al concierto Giulia Valle interpreta a Carlos Cano en clau de jazz.