El gran roure
Com ell, no en trobareu ni dos ni un entre mil.
Vivia bosc endins, molt lluny del camí ral,
del llenyataire i la destral.
Podria haver gaudit d’uns dies cristal·lins,
feliços i serens., p’rò tenia uns veïns...
unes canyes que no paraven de xerrar
i que el punxaven sens parar.
De l’albada a la nit, amb el to més xiroi,
mofetes es burlaven del gegant tristoi,
cantant al seu voltant la faula del matís
que hi ha entre un roure i un canyís.
I, tot i ser de fusta, un roure es pot cansar.
La seva paciència té un límit prou clar.
I un matí decidí desfer aquell entrellat
i es convertí en un exiliat.
Amb penes i treballs, les arrels va arrencar
i va marxar sense girar-se ni plorar.
P’rò jo l’he conegut, i sé com va sofrir
el pobre, en emprendre el camí.
Al llindar del boscany, per camins més fressats,
el roure va trobar-se amb dos enamorats
i els va deixar gravar els seus noms al seu damunt,
encerclats per un cor rotund.
Quan el sac de petons que duien ja fou buit,
i a força de fregar van tenir el morro cuit,
llavors van escoltar amb posat sentimental
les grans dissorts del vegetal.
“Gran roure, vine a casa, allà seràs feliç.
Pel que fa al veïnat, no hi ha ni un sol canyís.
Veuràs com amb nosaltres viuràs tot regalat,
cuidat, mimat i ben peixat.”
Dit això, els tres plegats es van posar en camí.
El dia era molt clar i l’aire era molt fi,
i el roure va oblidar els maldecaps antics
donant l’arrel als seus amics.
Al peu de llur cabana és on el van plantar.
Llavors, l’arbre es va començar a desencantar
car només el regaven Sant Pere i algun gos.
El seu goig ja s’havia fos.
La parella, amb els glans, va nodrir el seu garrí,
i amb la gruixuda escorça van fer taps pe(r a)l vi.
I, quan a la comarca hi havia un condemnat,
el roure aguantava el penjat.
Un dia, el tros de qùoniam, el vàndal del marit,
amb la destral va abatre’l i se’n va fer un llit.
I, com que la mestressa s’ho feia amb més de cent,
va envellir prematurament.
I un hivern, aquells cors endurits com un roc
el varen fer servir per a alimentar el foc.
Com vil fusta tronada, ves quin amarg destí,
en fumera es va convertir.
El mossèn de la vila, que és un galifardeu,
diu que el seu fum no pot arribar fins a Déu,
però jo no he sentit que mai ningú prohibís
a un roure entrar en el Paradís,
a un roure entrar en el Paradís.
(1966)
Adaptació: Miquel Pujadó
Una carta abierta impulsada desde el entorno del BarnaSants reclama la creación del Ateneu de la Cançó en Barcelona, un espacio dedicado a preservar y dinamizar la canción de autor. La iniciativa cuenta con el respaldo de seis de los ocho exresponsables de Cultura de la Generalitat en las últimas dos décadas, abriendo algunas preguntas que van más allá de la música.
Ayer sábado, el Teatre Principal de Inca (Mallorca) se convirtió en el escenario de "60 anys de l’amor perdut", un emotivo concierto homenaje organizado por el festival BarnaSants para honrar la figura de Joan Ramon Bonet el undécimo integrante de Els Setze Jutges, coincidiendo con las seis décadas de su breve pero influyente trayectoria musical.
El compositor e intérprete Borja Penalba presenta "La suite de Parlavà", su segundo trabajo bajo la marca "Giròvag", un álbum de once canciones nacido de un retiro reparador que presentará en vivo este domingo 27 de marzo en La Fàbrica, en el marco del Ciclo de canción de autor BarnaSants.
En una entrevista concedida al diario español El País, Silvio Rodríguez traza un retrato complejo de la Cuba actual, marcado por la tensión entre la amenaza externa, las dificultades internas y las contradicciones del propio sistema. El cantautor reflexiona sobre la posibilidad de una invasión estadounidense, critica tanto las injerencias como ciertas posturas dentro del exilio, reconoce los errores del modelo económico cubano y describe el deterioro de las condiciones de vida en la isla, todo ello desde una mirada que combina defensa, autocrítica y una firme posición política.
Hay discos que no necesitan levantar la voz. Azimut es uno de ellos. Joan Isaac presenta un trabajo hecho desde la contención, desde ese lugar donde la canción deja de ser ornamento para convertirse en algo casi necesario. Un disco minimalista, preciosista, trabajado con una delicadeza profundamente orgánica. Como todo en Isaac, un acto de fe.