L’escèptic
declaro, fatigat, del tot desenganyat,
que vull anar pel món amb un sol accessori,
un rètol que tothora em veureu del coll penjat:
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.
Déu, diable, paradís, infern i purgatori,
els bons recompensats i els dolents castigats,
i el cos de Déu al calze, present però incorpori,
i el vi que esdevé sang, i els olis consagrats...
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.
I la bona ventura, l’art endevinatori,
les cartes del tarot, les línies de la mà,
la clau dels somnis i el pèndol oscil·latori,
els astres indicant què passarà demà...
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.
Les proves indubtables, allò que és peremtori,
els testimonis dignes d’un crèdit ben patent,
i el bon tracte durant un interrogatori,
i aquells qui han confessat ben espontàniament,
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.
La presó, el cadafal i algun altre exutori,
i l’eficàcia de tota condemna a mort,
i el criminal, armat d’un zel expiatori,
que sent remordiments per arribar a bon port...
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.
Damunt la tomba, tot discurs exclamatori,
allò de "era un bon fill, bon pare, bon marit”
“Era el millor de tots, també el més meritori,
"un sant, un tros de pa, el més noble esperit"...
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori”.
Aquells qui tot parlant encisen l’auditori,
i el fan plorar i cridar amb esperança i por,
i els mil romanços de qualsevol repertori,
i els morts que sempre calen per a un demà millor...
“Jo no m’empasso res, tot em sembla irrisori,
p’rò envejo els qui s’ho endinsen com un supositori.”
Adaptació: Miquel Pujadó
En este mundo actual dominado por una élite de tiburones ávidos de sangre y dinero, forjadores de un mundo autoritario, genocida, explotador y censor, Silvio nos trae desde su bloqueada isla, nuevas y viejas canciones como si hubieran sido escritas anteayer para darnos un abrazo de esperanza, esperanza, esperanza blanca, roja o negra pero con amor.
Durante el periodo de la Unidad Popular en Chile, la efervescencia creativa dio lugar a proyectos artísticos ambiciosos. Entre ellos destaca Los Siete Estados, un ballet concebido por el coreógrafo y director del Ballet Nacional Chileno, Patricio Bunster, que reunió en un mismo espacio de experimentación al cantautor Víctor Jara, al compositor peruano Celso Garrido-Lecca, al Ballet Nacional, a la Orquesta Sinfónica de Chile y a una nómina imprescindible de la Nueva Canción Chilena y movimientos afines: Inti-Illimani, Isabel Parra, Los Blops, Patricio Castillo y el grupo cubano Manguaré.
El cantautor italo-argentino Piero falleció el miércoles 7 de octubre en Buenos Aires a los 81 años, después de más de seis décadas de trayectoria. Autor e intérprete de canciones como Mi viejo, Para el pueblo lo que es del pueblo, Que se vayan ellos y Pedro Nadie, desarrolló una obra en la que convivieron la canción popular, el compromiso social y un repertorio centrado también en la paz y la solidaridad.
Frank Delgado publica Archivos Descalcificados, un disco grabado en 2018 que reúne diez canciones que habían quedado fuera de trabajos anteriores. El álbum cuenta con arreglos y guitarras de Yibrán Rivero y funciona, según explica el propio cantautor cubano, como una recopilación lógica de composiciones pertenecientes a momentos muy distintos de su trayectoria, algunas escritas hace más de cuarenta años y otras hace más de veinte.
El fotógrafo Maxi Vernazza publica Alguien en el mundo, un libro que reúne imágenes de Charly García tomadas entre 1998 y 2008, durante una de las etapas más intensas de su trayectoria: los años atravesados por el concepto Say No More. El volumen nace de casi dos mil fotografías, analógicas y digitales, y recorre escenarios, viajes, estudios, hoteles y momentos cotidianos del músico argentino.