Morir per una idea
Per no haver-la tingut, sóc gairebé un difunt,
ja que els qui la tenien -un fotimer de gent-
llançant udols de llop em van saltar al damunt.
I em van saber convèncer, i van clavar una empenta
a la musa insolent que viu en el meu pis,
fent-li abjurar l’error, però amb un lleu matís:
morim per una idea, d’acord, p’rò de mort lenta.
D’acord, p’rò de mort lenta.
Si el fet és que ningú no perd res amb l’espera,
més val no tenir pressa per ‘nar a jeure al taüt.
La idea per la qual mor qui corre i s’esvera,
si avui té algun valor, demà ja l’ha perdut.
I és que si hi ha una cosa amarga, que hom lamenta,
és retre a Déu l’esp’rit, i adonar-te en morir
que t’has equivocat d’idea i de camí.
Morim per una idea, d’acord, p’rò de mort lenta.
D’acord, p’rò de mort lenta.
Tots els xerraires que prediquen el martiri
s’hi troben tan bé, aquí, que els sap greu de marxar.
Morir per una idea els duu fins al deliri,
sols viuen per a això, no se’n saben privar.
Aquí i arreu, sovint n’hi ha algun que fins rebenta
els rècords que a la Bíblia han homologat els vells.
D’això en podem concloure que es deuen dir entre ells:
“Morim per una idea, d’acord, p’rò de mort lenta.
D’acord, p’rò de mort lenta.”
D’idees que reclamin el suprem sacrifici,
no importa quina secta en té tot un gavadal.
I aquest és el dilema de qualsevol novici:
“Morim, d’acord. P’rò quina idea bé s’ho val?”
Com totes semblen filles d’una única placenta,
quan les veu arribar amb els seus estendards,
el savi, tot dubtant, raneja cent forats.
Morim per una idea, d’acord, p’rò de mort lenta.
D’acord, p’rò de mort lenta.
I encara, si bastés amb unes hecatombes
perquè tot canviés i tothom fos feliç...
Com que a cada segon neixen milers de tombes,
aquest món a hores d’ara ja fóra un Paradís.
P’rò l’Edat d’Or s’ajorna, encara no és calenta.
Els déus assedegats mai semblen tenir prou,
i el vencedor és la Mort, que sempre surt de l’ou.
Morim per una idea, d’acord, p’rò de mort lenta.
D’acord, p’rò de mort lenta.
Vosaltres, calafocs, apòstols de la gesta,
si tant voleu morir, podeu passar els primers.
Però si us plau, recony, deixeu viure la resta:
la vida és l’únic luxe que troben pels carrers.
I és que la Mort vigila, sempre sagaç i atenta,
i mai no ha demanat que li aguantin la falç.
Prou de dansa macabra entorn dels cadafals!
Morim per una idea, d’acord, p’rò de mort lenta.
D’acord, p’rò de mort lenta.
(1972)
Adaptació: Miquel Pujadó
La película documental dedicada a Fito Páez propone un recorrido íntimo y en primera persona por más de cuatro décadas de vida y trayectoria artística del músico argentino. Dirigida por Matías Gueilburt y construida a partir de más de un año de seguimiento, material de archivo inédito, actuaciones y conversaciones personales, la producción se estrenará mundialmente el 3 de septiembre en Netflix.
El cantautor español Pedro Pastor ha tenido que suspender los conciertos que tenía programados durante agosto en Estados Unidos después de que no le haya sido concedido el visado de trabajo.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
El cantautor, escritor e intelectual italiano Francesco Guccini, autor de canciones fundamentales como Auschwitz, La locomotiva (La locomotora) o L’avvelenata (La envenenada), ha fallecido a los 86 años. Durante cerca de medio siglo, Guccini construyó una obra estrechamente vinculada a la memoria, la historia, el compromiso social, la literatura y una particular manera de observar las relaciones humanas y el paso del tiempo.