La lluna i el capità
quan de tant mirar-me no dormies mai,
necessito el teu esguard, que se’m clavava,
i la màgia de l’instant.
I ara que no m’acompanya la tendresa
i la força d’una fe, que ja no hi és,
i que sento tan immensa la tristesa
potser precipitaré.
Quina sort aquesta nit il·luminada
i capitans valents i forts com ara tu,
tu que trobes fàcilment una clariana
al mig de la lluna blanca
on just ara aterraràs.
I una nit que fa que tremin les estrelles
si em pregunto qui sóc jo, no sé que dir.
Té color de pell la nit que m’asserena
si em diguessin que és la teva, no m’estranyaria gens.
De vegades quan et penso em fas confondre,
i m’oblido fins i tot d’allà on estic,
i m’amago per la nit al dolç refugi
que m’he fet sota el coixí.
Quina sort aquesta nit il·luminada
i capitans valents i forts com ara tu
que al timó d’aquesta lluna que va a vela
dóna veu a la sirena
quan del port ha de salpar.
Que petita la barqueta de la Lluna
quan un vell amor està en dificultats,
però un vaixell, que solitari ja navega
per un mar curull d’estrelles,
aviat arribarà
i tot sol, vindrà de lluny a retrobar-me,
a buscar-me d’amagades, perquè tu no avises mai.
Adaptació: Joan Isaac
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.