Valsinha
de com acostumava a arribar.
I va mirar-la amb un esguard més càlid
que com l'acostumava a mirar.
I no va maleir la vida tant com ell
l'acostumava a maleir.
I xiulant unes notes fart de fàstic
ell va convidar-la a sortir a passejar.
Llavors ella es va posar tan bella
com feia molt temps no s'hi havia posat.
Amb una roba blanca i escotada,
olor d'armari de tant esperar.
Després ells dos es van donar les mans
com si intentessin no tornar a ser infants.
I plens de gràcia i de tendresa van anar
a la plaça per recomençar l'abraç.
I allí ballaren tantes danses
que el veïnat va despertar-se i va ballar.
I va ser tanta i tanta l'alegria
que la ciutat semblava un embalat.
I van ser tants petons llarguíssims
i tants xiscles folls com mai no s'havien sentit.
Que el món ho va comprendre tot
i el dia va llevar-se en pau.
(1970)
Adaptació: Joan Ollé
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.