La mala reputació
Al meu poble, i no és pretensió,
tinc molt mala reputació.
Obri el bec o em quedi callat,
em miren com a un empestat.
Tanmateix, no faig cap barrabassada
tot fent la viu-viu lluny de la gentada.
P’rò els decents no poden sofrir
qui no segueix el seu camí.
Tothom diu penjaments de mi
—llevat dels muts—, és clar que sí!
Quan passegen una estanquera
i una cabra li va al darrere,
més m’estimo quedar-me al llit,
no és cosa meva aquest brogit.
Penso que a ningú li faig la punyeta
si em nego a escoltar el timbal i la corneta.
P’rò els decents no poden sofrir
qui no segueix el seu camí.
Tots m’assenyalen amb el dit
—llevat dels mancs— de dia i nit.
Quan veig un xoriço empaitat
per un burgès gras i suat,
faig una traveta eficaç
i es fot de cap el senyoràs.
Tanmateix, em sembla que hi ha pitjors bromes
Que deixar fugir un lladregot de pomes.
P’rò els decents no poden sofrir
qui no segueix el seu camí.
Tothom se’m vol llançar al damunt
llevat dels coixos i algun difunt.
No em cal ser bruixot o endeví
per a intuir la meva fi.
Trobaran una corda barata
i me’n faran una corbata.
Penso que no vaig contra cap axioma
seguint una ruta que no porta a Roma.
P’rò els decents no poden sofrir
qui no segueix el seu camí.
Tots em veuran gronxant-me al vent
llevat dels cecs, és evident!
Versió d'Eva Dénia
Adaptació de Vicent Sanchis
Sense tindre cap pretensió
tinc molt mala reputació,
només per fer el que jo vull
la gent em mira de reüll.
No voldria jo causar cap molèstia
fent el meu camí amb discreció i modèstia.
No, a la gent no li agrada que
cadascú tinga el seu parer.
No, a la gent no li agrada que
cadascú tinga el seu parer.
Tots em critiquen, sense més,
llevat dels muts, que no diuen res.
A mi la festa nacional
em dóna exactament igual,
pot dir missa cada partit,
la meua pàtria és el meu llit.
Jo no vull ser cap revolucionari
per haver triat el camí contrari.
No, a la gent no li agrada que
cadascú tinga el seu parer.
No, a la gent no li agrada que
cadascú tinga el seu parer.
Tothom em mira malament
llevat dels cegos, és evident.
Corre un carterista primet
perseguit per un senyoret,
la traveta faig al peix gros
i per terra cau el seu cos.
Jo no pense que siga cap desastre
indultar al lladre que furta a un altre.
No, a la gent no li agrada que
cadascú tinga el seu parer.
No, a la gent no li agrada que
cadascú tinga el seu parer.
Darrere meu tots correran
llevat dels coixos, que no podran.
No caldrà llegir el tarot
per saber com acaba tot,
al carrer ja s'escolta el crit
Desfem-nos d'eixe malparit!
Jo no vull ser cap revolucionari
Per haver triat el camí contrari.
No, a la gent no li agrada que
cadascú tinga el seu parer.
No, a la gent no li agrada que
cadascú tinga el seu parer.
Tots em voldran vore penjat
llevat dels cegos, quina obvietat.
Ayer falleció en el Hospital Josep Trueta de Girona el gestor cultural y poeta italiano Sergio Secondiano Sacchi (Milán, 1948), una de las mentes más brillantes y creativas vinculadas al histórico Club Tenco, institución fundamental en la defensa y promoción de la canción de autor.
El cantautor catalán Joan Manuel Serrat recibirá la máxima distinción académica de la UNCUYO en marzo, en una visita de tres días que incluirá un concierto homenaje con la Orquesta Sinfónica y un encuentro abierto con el público. La resolución destaca su compromiso con la libertad, la diversidad cultural y los derechos humanos.
La cantautora siciliana Carmen Consoli cantó ayer 22 de febrero en Paral·lel 62 de Barcelona dentro del Festival BarnaSants, en un concierto de doble estreno: la presentación en Barcelona de su nuevo disco Amuri Luci (Amor Luz) y su memorable encuentro en el escenario con la Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC).
El cantautor valenciano Raimon presenta Aquest jo que jo soc (Este yo que yo soy), una extensa biografía escrita por Miquel Alberola que recorre su trayectoria vital y artística desde la infancia en Xàtiva hasta su despedida de los escenarios en 2017. El volumen propone una mirada amplia y matizada sobre una figura esencial de la canción de autor europea.
La cantautora gallega Antía Muíño publica Anfibia por veces, un nuevo álbum en el que estira los límites del nuevo cancionismo hacia un estadio más plural. Producido junto a Hevi, el disco transita por la indietrónica, el neofolklore, la chacarera o la música sinfónica, y confirma a la compositora como una de las voces más impredecibles de su generación.