Jo sóc Francesc Pi de la Serra (o Sóc Francesc Pi de la Serra)
Tan fet gran, només d’alçada,
peso bastant de menjar molt,
jo no dic res del que m’agrada
i vaig pel món amb peus de plom.
Aquestes velles que van a missa,
perquè allà hi troben un racó,
no tenen vells per estimar-les
quan les veig em fan compassió.
Aquells que et perdonen la vida
i que et tracten com un drap brut,
mai s’han fixat amb les velles,
els fa basarda el temps perdut.
Barba no en tinc, això és mentida,
no canto bé, això és veritat,
vosaltres que em teniu mania
que déu us hagi perdonat.
Vosaltres que sou gent senyora
ho mireu tot de molt amunt
i somrieu quan el meu pare
em fa aixecar a les vuit en punt.
Dieu que sóc un trencavides
que no faig res, que no pot ser,
que he de deixar de somiar truites
per estimar calen diners.
Però jo, Francesc Pi de la Serra
fill de Terrassa i Sabadell
de mala rasa no en sóc gaire
però tinc força mala pell.
Em costa anar a dormir a l’hora
que els assenyats n’han fet costum
i el meu pare no s’està d’orgues
i em fa aixecar a les vuit en punt.
[Versió de QuicoLabora]
Ja m'he fet gran, només d'alçada,
peso bastant de menjar molt,
jo no dic res del que m'agrada
i vaig pel món amb peus de plom.
Aquestes velles que van a missa,
perquè allà hi troben un racó,
no tenen vells per estimar-les,
quan les veig em fan compassió.
Aquells que fan mil tonteries
i que et tracten com un drap brut,
mai s'han fixat amb les velles,
els fa basarda el temps perdut.
Barba no en tinc, això és mentida,
no canto bé, això és veritat,
i si la gent em té mania
que Déu els hagi perdonat.
El pare etern, que en el cel sia,
s'ho mira tot de molt amunt
però "l'inetern" no tenia manies
i em fa aixecar a les vuit en punt.
Deien que era molt rondinaire
que no feia res, que no podia ser,
no es podia anar com jo mirant enlaire,
per estimar calien diners.
Però jo, Francesc Pi de la Serra,
fill de Terrassa i Sabadell
de mala raça no en sóc gaire
però tinc força mala pell.
Em costava anar a dormir a l'hora
que els assenyats n'han fet costum,
però el meu pare no tenia manies
i em feia aixecar a les vuit en punt.
Desde los veintiún años la argentina Carmen Aciar es una barcelonesa más, llegó para descubrirse en su arte por las calles de Barcelona, sumando sus propias historias desde que llegó en ese agosto de 2022 para habitar esta ciudad en sus incertidumbres, sus composiciones ya conforman su primer disco Historias mías.
El jueves 14 de marzo Mayte Martín presentó en el Teatro de la Maestranza de Sevilla su nuevo espectáculo: Tatuajes. Se trata de una colección de joyas de grandes autores universales llevados magistralmente al territorio particular de la artista. Con este concierto y con el disco que lleva el mismo nombre, rinde homenaje a la canción de autor más global, a la que traspasa fronteras y conforma una parte primordial de la memoria sentimental de diferentes generaciones.