Cançó per a l’Artur
Quants dies ja deu fer?
Quants cops haurà plogut
d’aquell febrer?
Quin déu va voler
endur-te’n al seu llit?
Quin vent se’n va endur
el meu amic?
Els ocells d’aquell hivern
m’han portat el teu record,
me l’ha dibuixat el vent
al cor, al cor.
Avui aquell rossinyol
ha volat al món absurd.
No serveix viure plorant
però trobo a faltar el teu cant
i els records de joventut.
Que feble que és la vida
i que fràgils que som,
mai saps si un temps de calma
acabarà en malson.
Que bell que és estimar-se,
que bell el teu record,
que injusta aquesta pressa
de fugir del meu port.
Quant temps caldrà esperar
perquè entenguem per fi
si el viure és cosa nostra
o cosa del destí?
Només podré guardar
imatges sons i veus,
petjades que a la platja
varen deixar els teus peus.
Els ocells d’aquell hivern
m’han portat el teu record,
me l’ha dibuixat el vent
al cor, al cor.
Avui aquell rossinyol
ha volat al món absurd.
Sempre et portaré en el cor.
Tots hem perdut un amic.
Tots tenim algun Artur.
A l'Artur Alemany
Abril de 2026. Una visita a Cuenca. La ciudad alta parece casi inalcanzable pero se va abriendo al paso del caminante y se descubre a pinceladas, se avanza lentamente con atención a los detalles, te va envolviendo su generosa ofrenda de ocres, una esencia dulce de calles antiguas, escenario de historias de vida que fueron y van arriba y abajo. Cuenca, refugio de miradas eternas que en sus horizontes van quedando guardadas, también en nuestra memoria. Cuenca, la de la piel quebrada por hoces y ríos, la que celebró en el siglo XX su poeta Federico Muelas, la que envejece y revive en el XXI y cada día.
La cantautora de Tortosa repasa el significado de su nuevo triple álbum, explica el simbolismo de Groenlàndia, reivindica el papel del BarnaSants en su trayectoria y recuerda el concierto con el que clausuró la 31ª edición del festival junto a la Banda de Música de La Sénia.
El nuevo libro Mig segle vora el drac. Una història del grup Falsterbo de Miquel-Lluís Muntané reconstruye más de medio siglo de trayectoria de Falsterbo, uno de los grupos fundamentales —y el más longevo— de la Nova Cançó, y, a través de su historia, recupera una parte esencial de la memoria musical y social de Cataluña.