Les places de Gràcia
la cervesa agonitzava en el taulell,
quan de sobte -és allò que un mai no espera-
vas sentir el lleu fregadís d’una altra pell.
Un somriure compartit, defenses baixes,
quatre mots ben col·locats, un xut i gol!
No et trobaves ja tot sol com un mussol,
a la Plaça del Sol.
Un fanal il·luminant la pasejada,
un ménage a tres -vosaltres dos i el vent-,
una mà que s’atreveix (no és rebutjada)
i dos cossos que es vinculen tendrament.
El primer petó, clissat pel gran relllotge,
un petó com una poma per’ la set...
Era hivern, p’rò no sentíeu pas el fred
a Rius i Taulet.
Una plaça a Gràcia és un racó
on els déus se’n van de copes
si els rosega la tristor.
Una plaça a Gràcia és un forat
que t’acull sempre que intentes
defugir la soledat.
Una plaça a Gràcia és un cor nu
que batega amb el teu ritme
si el desig ja és prou madur.
Una plaça a Gràcia és un infant
que se sap sorprendre encara
quan la vida es va imposant.
Si l’atzar havia fet ja la jugada,
a vosaltres us tocava collir els daus
-i us els vau fer vostres d’una esgarrapada,
que els corsaris vacil·lants no aborden naus.
Quan el sol va haver vençut la Dama Ombra,
va espiar des del carrer el combat galant
que lliuràveu en un pis no gaire gran
de la Plaça del Diamant.
Van anar passant els dies, les setmanes,
i us anàveu retrobant regularment.
Era abril i ja florien les baranes,
i amb els peus ‘nàveu llegint el paviment.
Una nit, mentre sentíeu uns gitanos
rumbejar a cops de guitarra, bongo i ball,
et parlà de viure junts: quin cop de mall,
a la Plaça del Raspall!
Una plaça a Gràcia té el caliu
que alimenta l’esperança
com l’ocell al fons del niu.
Una plaça a Gràcia, si ets despert,
fa que entenguis les llambordes
com si fos un llibre obert.
Una plaça a Gràcia, si li plaus,
fa que el temps resti en exili
fins que hi vulguis fer les paus.
Una plaça a Gràcia et fa el regal
d’un futur prenyat de joia
-si és mentida, tant se val!
Però el temps no mira mai allà on trepitja
i un bon dia us va trobar en el seu camí.
Com a càstig, va envoltar-vos de calitja:
mai no vau saber del cert qui perdé a qui!
El que saps és que un matí l’acompanyares
fins al metro un darrer cop (“Adéu, Enric.”)
i no vas sentir cap pena, o potser un xic,
a la Plaça Joanic.
Ara tornes a arrambar-te a la fumera
cada vespre, amb la cervesa arran de nas.
Duus la seva foto encara a la cartera:
la volies estripar i no n’ets capaç.
Veus els gestos, sents els mots que t’embolcallen
i et preguntes, somrient com qui no vol,
quants merders ara mateix són al bressol
a la Plaça del Sol.
Una plaça a Gràcia és prou prudent
per saber que tot es gasta i
res no dura eternament.
Una plaça a Gràcia no duu mai
una pedra al fons del fetge,
més s’estima l’això rai.
Una plaça a Gràcia converteix
cada adéu en un inici,
cada mort en un esqueix.
Una plaça a Gràcia et fa costat:
li plau veure’t melancòlic
però mai desesperat.
En este mundo actual dominado por una élite de tiburones ávidos de sangre y dinero, forjadores de un mundo autoritario, genocida, explotador y censor, Silvio nos trae desde su bloqueada isla, nuevas y viejas canciones como si hubieran sido escritas anteayer para darnos un abrazo de esperanza, esperanza, esperanza blanca, roja o negra pero con amor.
Durante el periodo de la Unidad Popular en Chile, la efervescencia creativa dio lugar a proyectos artísticos ambiciosos. Entre ellos destaca Los Siete Estados, un ballet concebido por el coreógrafo y director del Ballet Nacional Chileno, Patricio Bunster, que reunió en un mismo espacio de experimentación al cantautor Víctor Jara, al compositor peruano Celso Garrido-Lecca, al Ballet Nacional, a la Orquesta Sinfónica de Chile y a una nómina imprescindible de la Nueva Canción Chilena y movimientos afines: Inti-Illimani, Isabel Parra, Los Blops, Patricio Castillo y el grupo cubano Manguaré.
El cantautor italo-argentino Piero falleció el miércoles 7 de octubre en Buenos Aires a los 81 años, después de más de seis décadas de trayectoria. Autor e intérprete de canciones como Mi viejo, Para el pueblo lo que es del pueblo, Que se vayan ellos y Pedro Nadie, desarrolló una obra en la que convivieron la canción popular, el compromiso social y un repertorio centrado también en la paz y la solidaridad.
Frank Delgado publica Archivos Descalcificados, un disco grabado en 2018 que reúne diez canciones que habían quedado fuera de trabajos anteriores. El álbum cuenta con arreglos y guitarras de Yibrán Rivero y funciona, según explica el propio cantautor cubano, como una recopilación lógica de composiciones pertenecientes a momentos muy distintos de su trayectoria, algunas escritas hace más de cuarenta años y otras hace más de veinte.
El fotógrafo Maxi Vernazza publica Alguien en el mundo, un libro que reúne imágenes de Charly García tomadas entre 1998 y 2008, durante una de las etapas más intensas de su trayectoria: los años atravesados por el concepto Say No More. El volumen nace de casi dos mil fotografías, analógicas y digitales, y recorre escenarios, viajes, estudios, hoteles y momentos cotidianos del músico argentino.