Barcelona XXI
Veig mil nipons somrients que afusellen Gaudí.
I tres ramats d’italians que pasturen pel Gòtic,
prop d’un congrés de penjats a la plaça del Pi.
Tot oferint-se a bocins per un preu de turista,
tot afegint purpurina als queixals mig corcats,
riu Barcelona com riu l’estrident puta trista
quan el conyac li remou els budells castigats.
Fou anys enllà, en acollir l’exultant xaronada
d’un xou d’Estats competint a qui pixa més lluny,
que aquest efímer melic del món va fer bugada
per veure’s net i brillant, com fruit de nou encuny.
P’rò fregant i fragant
va acabar-se arrencant
amb la ronya la pell.
Per anells de llautó,
baratà en un racó
els merlets del castell.
Sense fer escarafalls,
va confondre els gargalls
amb la modernitat,
i ofegà els sentiments,
oblidà els referents,
renegà del passat.
I ara…
Veig un ramat satisfet que un cop l’any treu el fetge
fent de publicitat mòbil, i viu empaitant
un Paradís de cartró, i no deixa de petja
la pastanaga que agiten just al seu davant.
Com que no vol que ningú prengui mal, Barcelona
ens organitza les festes que creu convenient :
l’adoració als mercenaris de l’arma rodona
i els espectacles de circ on tothom diu Amén.
I, amb tacte i pel nostre bé, ens controla, ens numera,
ens filtra la informació, ens dosifica el carrer,
fa de la nostra existència una sala d’espera
i ens ofereix la grisor com a pal de paller.
I perdem mentrestant
les paraules i el cant
i els lligams amb el món,
i el control sobre els fets
mentre sonen uns trets
No sabem ja per on.
Brindem amb cloroform
i la sang se’ns adorm
fins que ens cal acceptar
viure dies incerts
sota els ulls sempre oberts
de l’etern Gran Germà.
Però…
Veig un indici de flama ens més d’una mirada.
Sento amb sordina batecs sota estrèpits cretins.
Puc olorar brots novells a la terra cremada.
Palpo llavors que sabran escollir els seus destins.
Sé mastegar encara mots que el comerç no aconsella,
sentir-ne el gust i escopir-los als rostres d’uns quants.
i afluixar els frens d’un cavall que no porta mai sella
per despertar sota els cascos el crit dels xamfrans.
Si Barcelona és capaç de tornar a enamorar-se,
pot escapar del bordell i, amb el cor retrobat,
reesdevenir virginal, lluny del rot i la farsa,
i tots sabrem reconèixer per fi la ciutat
que ha fet créixer al bell mig
d’una nafra, el desig,
la memòria i el joc ;
la ciutat-al·luvió
que va aprendre a dir No
sota pluges de foc ;
la ciutat que ha viscut
sense llança ni escut
mil i un trencacolls,
i on hi ha encara algun boig
entre el negre i el roig
que no viu de genolls !
Una carta abierta impulsada desde el entorno del BarnaSants reclama la creación del Ateneu de la Cançó en Barcelona, un espacio dedicado a preservar y dinamizar la canción de autor. La iniciativa cuenta con el respaldo de seis de los ocho exresponsables de Cultura de la Generalitat en las últimas dos décadas, abriendo algunas preguntas que van más allá de la música.
Ayer sábado, el Teatre Principal de Inca (Mallorca) se convirtió en el escenario de "60 anys de l’amor perdut", un emotivo concierto homenaje organizado por el festival BarnaSants para honrar la figura de Joan Ramon Bonet el undécimo integrante de Els Setze Jutges, coincidiendo con las seis décadas de su breve pero influyente trayectoria musical.
El compositor e intérprete Borja Penalba presenta "La suite de Parlavà", su segundo trabajo bajo la marca "Giròvag", un álbum de once canciones nacido de un retiro reparador que presentará en vivo este domingo 27 de marzo en La Fàbrica, en el marco del Ciclo de canción de autor BarnaSants.
En una entrevista concedida al diario español El País, Silvio Rodríguez traza un retrato complejo de la Cuba actual, marcado por la tensión entre la amenaza externa, las dificultades internas y las contradicciones del propio sistema. El cantautor reflexiona sobre la posibilidad de una invasión estadounidense, critica tanto las injerencias como ciertas posturas dentro del exilio, reconoce los errores del modelo económico cubano y describe el deterioro de las condiciones de vida en la isla, todo ello desde una mirada que combina defensa, autocrítica y una firme posición política.
Hay discos que no necesitan levantar la voz. Azimut es uno de ellos. Joan Isaac presenta un trabajo hecho desde la contención, desde ese lugar donde la canción deja de ser ornamento para convertirse en algo casi necesario. Un disco minimalista, preciosista, trabajado con una delicadeza profundamente orgánica. Como todo en Isaac, un acto de fe.