Barcelona XXI

Veig quatre nòrdics torrats vora unmar anecdòtic.
Veig mil nipons somrients que afusellen Gaudí.
I tres ramats d’italians que pasturen pel Gòtic,
prop d’un congrés de penjats a la plaça del Pi.

Tot oferint-se a bocins per un preu de turista,
tot afegint purpurina als queixals mig corcats,
riu Barcelona com riu l’estrident puta trista
quan el conyac li remou els budells castigats.

Fou anys enllà, en acollir l’exultant xaronada
d’un xou d’Estats competint a qui pixa més lluny,
que aquest efímer melic del món va fer bugada
per veure’s net i brillant, com fruit de nou encuny.

P’rò fregant i fragant
va acabar-se arrencant
amb la ronya la pell.
Per anells de llautó,
baratà en un racó
els merlets del castell.
Sense fer escarafalls,
va confondre els gargalls
amb la modernitat,
i ofegà els sentiments,
oblidà els referents,
renegà del passat.

I ara…

Veig un ramat satisfet que un cop l’any treu el fetge
fent de publicitat mòbil, i viu empaitant
un Paradís de cartró, i no deixa de petja
la pastanaga que agiten just al seu davant.

Com que no vol que ningú prengui mal, Barcelona
ens organitza les festes que creu convenient :
l’adoració als mercenaris de l’arma rodona
i els espectacles de circ on tothom diu Amén.

I, amb tacte i pel nostre bé, ens controla, ens numera,
ens filtra la informació, ens dosifica el carrer,
fa de la nostra existència una sala d’espera
i ens ofereix la grisor com a pal de paller.

I perdem mentrestant
les paraules i el cant
i els lligams amb el món,
i el control sobre els fets
mentre sonen uns trets
No sabem ja per on.
Brindem amb cloroform
i la sang se’ns adorm
fins que ens cal acceptar
viure dies incerts
sota els ulls sempre oberts
de l’etern Gran Germà.

Però…

Veig un indici de flama ens més d’una mirada.
Sento amb sordina batecs sota estrèpits cretins.
Puc olorar brots novells a la terra cremada.
Palpo llavors que sabran escollir els seus destins.

Sé mastegar encara mots que el comerç no aconsella,
sentir-ne el gust i escopir-los als rostres d’uns quants.
i afluixar els frens d’un cavall que no porta mai sella
per despertar sota els cascos el crit dels xamfrans.

Si Barcelona és capaç de tornar a enamorar-se,
pot escapar del bordell i, amb el cor retrobat,
reesdevenir virginal, lluny del rot i la farsa,
i tots sabrem reconèixer per fi la ciutat

que ha fet créixer al bell mig
d’una nafra, el desig,
la memòria i el joc ;
la ciutat-al·luvió
que va aprendre a dir No
sota pluges de foc ;
la ciutat que ha viscut
sense llança ni escut
mil i un trencacolls,
i on hi ha encara algun boig
entre el negre i el roig
que no viu de genolls !