El principi d’incertesa
l’has de bombardejar amb corpuscles de llum.
I, en topar contra ell, fotó rere fotó
el faran desviar de la ruta. En resum:
la trajectòria es veu alterada pel sol
element que és capaç de fer-nos-la observar.
Falseja els resultats aquell il·lús que vol
cremar-se els ulls amb calç per tal de veure-hi clar.
Cal acceptar-ho sense por:
la llum no sempre duu claror.
Saber pot ajudar a preveure,
preveure massa destrueix.
L’únic principi que existeix
del tot estable, que té el deure
de mantenir la Vida encesa,
és el principi d’incertesa.
Si vols cercar el perquè del gest d’aquell infant,
enllà d’un cert esguard et fuig completament:
sentint-se il·luminat, actua preservant
les zones d’ombra al cor d’un bosc que et vol absent.
I així que el creus tenir del tot embolcallat
pel teu cervell adult, s’esmuny pel breu espai
que deixen els replecs, pel més petit forat,
molt lluny del teu abast, més misteriós que mai.
Si abans de decidir emprendre una acció
t’ho penses temps i temps, en fer salpar les naus
s’haurà modificat del tot la situació
i acabaràs volent fer escac jugant als daus.
Un analític cor de funcionari gris
tendeix a dissecar qualsevol cos vivent:
només la mort admet un estudi precís
dessota el bisturí del fred raonament.
Quan veus que el teu amor es fon cada cop més,
preguntes i argumentes i en busques el motiu,
i sols aconsegueixes accelerar el procés
que porta al trencament, que et deixa sol al niu.
“Se’n va perquè se’n va”, dirà un amant expert,
“Els éssers se separen, les coses són així”.
Qui tot ho vol comprendre, de sobte tot ho perd:
més val romandre mut quan no hi ha res a dir.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
Amanda Jara, hija de Víctor Jara y presidenta de la Fundación que lleva el nombre del músico chileno participa estos días en distintos actos en Barcelona relacionados con actividades de la institución que dirige. Amanda Jara habla desde una vida atravesada por la resistencia y la necesidad de mantener vivo un legado familiar y artístico, pero se presenta ante todo como una mujer consciente del mundo que habita, alejada de cualquier voluntad de construir una imagen heroica de sí misma.