Aspirina o anestèsia
del desig i la por, del treball i l’atzar,
dels grumolls de la nit i de la flama encesa,
dels murmuris del vent, dels silencis del mar,
d’idees que han crescut al marge del camí,
d’allò que tothom veu p’rò no tothom sap dir.
És el mot fredolic que amb una melodia
sap fer-se un bon abric que li revifi el cos,
o uns sons endormiscats que troben un bon dia
les paraules que els fan abandonar el repòs,
carregar-se el farcell i llançar-se al carrer
per fer cantussejar la gent que va i que ve.
De vegades pot ser una simple aspirina:
durant alguns minuts farà oblidar el dolor,
el mal de viure, el gris parany de la rutina
a algun ésser humà perdut en la foscor.
Fa tants segles que el món és consumit pel foc
que el bàlsam més potent li sembla massa poc.
No hauria de ser mai l’anestèsia agredolça
que apaga els sentiments, que adorm les emocions,
que ens arrossega inerts a un oceà de molsa,
a un món feliç, podrit fins als darrers racons,
on tot ja està prou bé, on tot roman igual,
on el cretí somriu, dient-se “tant se val”.
Cançons d’amor, cançons del temps de les cireres
que heu fet alçar la veu al míser i a l’humil
i n’heu acompanyat la lluita i les esperes,
i els heu encoratjat amb un alè subtil,
ningú no us pot blasmar quan inventeu cels blaus
on tots poden volar, sense amos, sense esclaus.
Tota cançó d’amor és revolucionària.
Tota cançó de lluita no és sinó un cant d’amor
quan vessa dins els cors com una lluminària,
quan clava els seus ullals al centre de l’horror.
Però cal distingir el so esquerdat del dring,
un bec de rossinyol d’un bec d’ornitorinc,
i l’analgèsia activa que et fa sentir més fort,
del son i de l’oblit, comparses de la Mort.
La película documental dedicada a Fito Páez propone un recorrido íntimo y en primera persona por más de cuatro décadas de vida y trayectoria artística del músico argentino. Dirigida por Matías Gueilburt y construida a partir de más de un año de seguimiento, material de archivo inédito, actuaciones y conversaciones personales, la producción se estrenará mundialmente el 3 de septiembre en Netflix.
El cantautor español Pedro Pastor ha tenido que suspender los conciertos que tenía programados durante agosto en Estados Unidos después de que no le haya sido concedido el visado de trabajo.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
El cantautor, escritor e intelectual italiano Francesco Guccini, autor de canciones fundamentales como Auschwitz, La locomotiva (La locomotora) o L’avvelenata (La envenenada), ha fallecido a los 86 años. Durante cerca de medio siglo, Guccini construyó una obra estrechamente vinculada a la memoria, la historia, el compromiso social, la literatura y una particular manera de observar las relaciones humanas y el paso del tiempo.