El bar enmig de la boira
talment un sac de patates,
i va devorar el carrer:
no em veia ni les sabates.
P’rò el rètol encès d’un bar
esborrà tot mal presagi,
i em vaig sentir com si un far
m’hagués salvat del naufragi.
Hi vaig entrar, i tot seguit
ja vaig trobar-me de conya.
Quina escalforeta al pit!
Quina sensació de nyonya!
P’rò quan la vista se’m va
acostumar a la penombra,
el que vaig veure em deixà
tan rígid com una escombra.
Asseguts i relaxats,
hi havia en Quintín Cabrera
i en Gato Pérez, penjats
d’una rumba milonguera.
Darrere el taulell, la Vosss,
amb cara de lluna plena,
es ficava un whisky o dos
o tres entre pit i esquena.
Hi ha bars que tenen el dret
d’admissió tan reservat
que no deixen passar el fred,
la tristesa i l’ansietat.
Hi ha bars
que compten amb un control
d’accés tan perfeccionat
que la Mort, que es fica on vol,
no s’hi ha pres mai ni un tallat.
Ulls closos, en Xesco Boix
cantava sota la gorra
la complanta d’un rei coix
tancat dins d’una masmorra.
A prop, l’Esteve Fortuny
puntejava “L’oucomballa”
quan llavors, no gaire lluny
va ressonar una rialla.
Reia el gran Guillem d’Efak,
jugant a escacs amb l’Ovidi.
Tot fent un glop de conyac,
li envià el rei a presidi.
Bon perdedor, l’alcoià
no deixà el posat alegre
i murmurà “Va com va!
Sóc el blanc, però ho tinc negre!”
Miquel Porter en un racó
xerrava amb en Delfí Abella
sobre Freud, sobre Truffaut,
i recordaven l’Ovella
Negra, la Cova del Drac,
Brassens, Brel, la Dictadura,
els Jutges d’abans d’en Llach
i els cretins de la Censura.
L’Escamilla i la Laffitte
evocaven Radioscope
amb l’Humet. Jo, embadalit,
m’ho escoltava quan, de cop,
vingué en Carles Sabater,
es va recolzar a la barra
i va dir-me: “Què hem de fer?”,
allargant-me una guitarra.
Tot fent sonar un breu acord,
vaig dir: “Voldria quedar-me
aquí dins fins a la mort.”
Va somriure i va mirar-me:
“Ara has de marxar –digué-,
aquest lloc no és per ‘tu encara.
Però segur que reveuré
algun cop la teva cara.”
Me’n vaig ‘nar, i mai no he pogut
retrobar el bar ni la zona:
no és ni al nord, ni a l’est, ni al sud,
ni a l’oest de Barcelona.
P’rò hi tornaré, no sé com,
per fer-hi una llarga estada,
i hi trobaré, amb el meu nom,
una taula reservada.
Pasión Vega presenta en concierto su nuevo disco Pasión Almodóvar con una selección de canciones que forman parte del universo cinematográfico del director manchego Pedro Almodóvar.
Abril de 2026. Una visita a Cuenca. La ciudad alta parece casi inalcanzable pero se va abriendo al paso del caminante y se descubre a pinceladas, se avanza lentamente con atención a los detalles, te va envolviendo su generosa ofrenda de ocres, una esencia dulce de calles antiguas, escenario de historias de vida que fueron y van arriba y abajo. Cuenca, refugio de miradas eternas que en sus horizontes van quedando guardadas, también en nuestra memoria. Cuenca, la de la piel quebrada por hoces y ríos, la que celebró en el siglo XX su poeta Federico Muelas, la que envejece y revive en el XXI y cada día.
No es fácil sobresalir entre la vorágine de propuestas que luchan por conquistar un espacio en el disputado hábitat sonoro. Muy lejos de esa competición se encuentra Azimut, el nuevo trabajo de Joan Isaac junto a Eduard Iniesta, que se instala en otro ecosistema creativo.
El nuevo libro Mig segle vora el drac. Una història del grup Falsterbo de Miquel-Lluís Muntané reconstruye más de medio siglo de trayectoria de Falsterbo, uno de los grupos fundamentales —y el más longevo— de la Nova Cançó, y, a través de su historia, recupera una parte esencial de la memoria musical y social de Cataluña.
La cantautora de Tortosa repasa el significado de su nuevo triple álbum, explica el simbolismo de Groenlàndia, reivindica el papel del BarnaSants en su trayectoria y recuerda el concierto con el que clausuró la 31ª edición del festival junto a la Banda de Música de La Sénia.