Una dona que es diu Muntanya
Pujava en metro amb sabatilles rosa.
I la gent que la mirava li veia un crit dibuixat a la cara.
Però ella no parlava, però ella no deia mai res.
Els ulls els tenia com núvols mullats
i la boca plena d'aigua caiguda del cel.
Asseguda a un banc de Meridiana,
amb la maledicció de les seves arrels.
Amb pintallavis posava el seu nom per tot arreu.
I ara se'l queda mirant com si fos un bateig constant
de soledat.
Que et dius Maria?
No, em dic Muntanya (i no he caigut mai).
Que vius a Sant Andreu?
No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos,
me'ls he deixat enrere,
per estimar més del compte.
Ai, per caminar no m'he tornat més boja
ni més tonta, ni més prima, ni més verda
ni més vergonyosa.
El temps i la distància m'acompanyen
endavant,
(per això no em van trucar mai
d'aquella entrevista de feina al Mercadona).
M'agradaria tornar,
amb els meus ulls tancats.
Mare meva, ja ho sé, no queda res per mirar.
Que et dius Maria?
No, em dic Muntanya (i no m'he caigut mai).
Que vius a Sant Andreu?
No, ja no hi visc, estic fora de tots els paradisos,
me'ls he deixat enrere,
per estimar més del compte.
A casament i enterrament s'hi ha d'anar
net de cos i de ment.
Això jo ho vaig aprendre un dia
d'aquella dona que es deia Muntanya.
(2013)
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.