Andreu i el jardilet
Fa temps que volia escriure sobre ell. Cada dia ens brinda als qui passem el seu jardilet.
Ple de ceràmiques, el verd de plantes i arbrets, cossiols endreçats, agranades les fulles.
Entre caigudes, grans temporals, la branca fa un gir, s’enfila cap a dalt.
Mans que van a la terra, l’arruixen, es dilata, la sang fins al cap i tot va arrelant.
Sentir com acompanya un jardí és un motiu que, a la vida, li dona sentit.
En passar, veure’l, sentir-lo, una flaire ens arriba, ens cau la desídia i tòxics actuals. Per instants, Andreu, en deixa flotant.
Té l’ànim per alçar-se cada dia. Construint fins que puga. Rega, regala atencions, tornen gràcies i dolçor.
Jo veig, ja veig, marcir les plantes, l’impuls que li dóna tindre coses per fer. Fer créixer, que les mans donen.
Quan muira ja no el cuidarà ningú? En marxar el recordarà algú?
Que s’articule cap i cos. Encara que un dia desapareix. Ací ha estat. Arbres mil·lenaris, humans amb més de cent anys.
Els tons de fulles veig pansir, la tija on pengen, a poc a poc, descendir.
Jo veig, ja veig, marcir les plantes, l’impuls que li dóna tindre coses per fer. Fer créixer, que les mans donen. Regala, rega. Que les mans donen. El seu jardilet.
Quan muira ja no el cuidarà ningú?
En marxar el recordarà algú?
Andreu i el teu jardilet.
Jardilet.
Andreu II
I aquest impuls s’esborra en el temps.
Però la inèrcia empenta una mica més la galàxia, gira l’univers.
Això que cuidem és per guarir-nos, ressaltar la vida.
Que ningú ens arrabasse cada racó de les vivències,
ni esborre les memòries. L’arbre que en aquest món, amb el sol, l’aigua, l’astre, la terra i un poc d’estima, ha crescut al costat del camí, fent-nos mútuament companyia... i ara es marceix, com Andreu, com nosaltres, marxem, ha estat ací, ha sigut vital, per acomplir l’objectiu final. L’objectiu sense final, la vida que no veu horitzó, horitzó que no s’ofereix a una vida. L’objectiu final?, la vida amb la mort, on és l’horitzó?, vida cap a la mort, mort que es creix si vius sense vida.
Joan Manuel Serrat acompañará a Jofre Bardagí en la puesta de largo de Jofre Bardagí interpreta Serrat, un proyecto que revisita el cancionero de Serrat desde una mirada contemporánea y profundamente personal, y que conecta memoria familiar, legado musical y presente creativo.
El cantautor cubano Silvio Rodríguez dio a conocer en el Hay Festival de Cartagena de Indias (Colombia) Silvio Rodríguez, diario de un trovador, un libro que reúne textos inéditos de su cuaderno personal en diálogo con 143 fotografías del argentino Daniel Mordzinski, fruto de más de dos décadas de encuentros, viajes y trabajo compartido.
El Secreto de los Arbustos, estrenado en noviembre pasado, surge del encuentro entre la cantautora chilena Pascuala Ilabaca y la orquesta SdC Big Band, y articula once composiciones que dialogan con realidades sociales, emocionales y políticas desde una sonoridad abierta y colectiva.
La cantante Rosa León publica Como la cigarra, el primer avance de Cartas de amor a María Elena Walsh, un proyecto producido por Alejo Stivel que reivindica la obra adulta de la creadora argentina desde el respeto, la admiración y la fidelidad a su espíritu.
Tras dos años de silencio discográfico, la banda valenciana El Diluvi regresa con Cantem per tu (Cantamos por ti), una canción que reivindica la tradición, la cultura y la memoria compartida como motores de futuro. No se trata de un retorno al uso: es la reaparición de una voz que, en realidad, nunca se apagó, y que vuelve a alzarse desde lo colectivo, lo popular y lo comprometido.