Cançó conjuntural
s'ha instal·lat als caps de la gent, són majoria,
i els governs de cada nació
recomanen austeritat, ja ningú fia.
Després de tanta fe en el progrés
i encantats per les noves tecnologies,
ara apareixen lladregots i a més a més
la pudor de putrefacció creix dia a dia.
Ordenen seny, rigor i sobrietat,
volen un país de monges de clausura,
jo exigeixo que diguin la veritat,
que ja la tenim peluda i això dura.
L'estat del benestar l'han retallat
i n'ha quedat així, com una llufa,
els que ho podien denunciar, tots han callat,
la reacció del poble?: me la bufa...
La gravetat d'aquest silenci general
és que així s'involuciona, es va enrere,
s'ha de capgirar aquesta escala temporal
però si no es vol, germà, no hi ha manera...
Entén que tu ets tant important com un aglà
i que tot en aquest planeta s'encadena,
que no ets res i ets tot, t'ha de quadrar
I coneixe't, netejar-te, val la pena.
Idees ja n'hi ha però, ai l'as!
si l'ecologia i l'esperit són minoria,
polític és sinònim de fracàs,
però això sí, massa, massa policia.
Perquè aquesta crisi no sigui el destí,
cal trobar paraules que trenquin el silenci,
no serveix de res el dir: igual que ahir,
eI canvi no ve sol, que ningú s'ho pensi.
Jo vaig perdut com tots, però tinc clar,
que la lluita és la vida i viceversa
i ho predico i aprofito per cantar,
que de tant estirar la corda està massa tensa.
Amb rodes de molí fan combregar,
ens prenen per idiotes miserables,
la por, la por, la por s'ha d'enterrar
o acabarem creient en els diables.
Les promeses quan són paper mullat
se les endú el vent com fulles mortes,
apliquen un remei que és pitjor que l'enfermetat,
Diuen: Podeu entrar... Sense obrir portes.
De la ràbia, l'audàcia i la febre jo sóc,
dic no a la docilitat domesticada,
prefereixo anar a poc a poc
que per no res suar la cansalada.
Que vivim més que abans és cert perquè és un fet,
però l'important és com per sobreviure,
robar, presó, robar, pot ser distret,
l'estimada vida, plorar i riure.
Tant de bo que aquesta cançó conjuntural
no tingués raó de ser, els ho asseguro,
que li faria amb alegria un funeral
però les coses són com són i un no és de suro.
Però les coses són com són i un no és de suro.
La cantautora mexicana Natalia Lafourcade actuó en solitario ayer domingo en el Liceu de Barcelona en el marco del Suite Festival, en un concierto cargado de emoción radical, depuración estilística, mestizaje sonoro, dramaturgia íntima y canción de autor en estado puro. Sílvia Pérez Cruz fue su invitada en sensible abrazo musical.
La exposición Cómo diseñar una revolución: La vía chilena al diseño, que podrá verse en el Disseny Hub Barcelona del 2 de julio al 16 de noviembre de 2025, recupera a través de 250 piezas —incluyendo las portadas de discos de la Nueva Canción Chilena— el papel fundamental del diseño gráfico e industrial en el proyecto de transformación social impulsado por Salvador Allende.
El 22 de julio, más de una docena de artistas se reunirán en Barcelona para rendir tributo a Dioptria, la obra más emblemática de Pau Riba y una de las más referenciales para la Nova Canço. Con la implicación de sus hijos; De Mortimers, la banda que lo acompaño los últimos 20; y nombres como Maria del Mar Bonet, Roger Mas, Pascal Comelade, Oriol Tramvia o Rita Payés; el concierto se plantea como una celebración única de su legado.
El periodista e investigador cubano Humberto Manduley presenta La memoria girando en la luz: Santiago Feliú en mis recuerdos, un libro que rescata la figura del trovador cubano desde la memoria personal, recorriendo su obra, sus influencias y su lugar en la canción de autor contemporánea.
Camila Guevara, joven artista cubana de 24 años nieta de Pablo Milanés y del Che Guevara, ha iniciado su carrera musical con el disco Dame flores, tras un año marcado por la pérdida de su madre, su abuelo y su padre, Camilo Guevara. A pesar del dolor, su voz y su música la han sostenido, componiendo desde emociones intensas y personales.