Cançó conjuntural
s'ha instal·lat als caps de la gent, són majoria,
i els governs de cada nació
recomanen austeritat, ja ningú fia.
Després de tanta fe en el progrés
i encantats per les noves tecnologies,
ara apareixen lladregots i a més a més
la pudor de putrefacció creix dia a dia.
Ordenen seny, rigor i sobrietat,
volen un país de monges de clausura,
jo exigeixo que diguin la veritat,
que ja la tenim peluda i això dura.
L'estat del benestar l'han retallat
i n'ha quedat així, com una llufa,
els que ho podien denunciar, tots han callat,
la reacció del poble?: me la bufa...
La gravetat d'aquest silenci general
és que així s'involuciona, es va enrere,
s'ha de capgirar aquesta escala temporal
però si no es vol, germà, no hi ha manera...
Entén que tu ets tant important com un aglà
i que tot en aquest planeta s'encadena,
que no ets res i ets tot, t'ha de quadrar
I coneixe't, netejar-te, val la pena.
Idees ja n'hi ha però, ai l'as!
si l'ecologia i l'esperit són minoria,
polític és sinònim de fracàs,
però això sí, massa, massa policia.
Perquè aquesta crisi no sigui el destí,
cal trobar paraules que trenquin el silenci,
no serveix de res el dir: igual que ahir,
eI canvi no ve sol, que ningú s'ho pensi.
Jo vaig perdut com tots, però tinc clar,
que la lluita és la vida i viceversa
i ho predico i aprofito per cantar,
que de tant estirar la corda està massa tensa.
Amb rodes de molí fan combregar,
ens prenen per idiotes miserables,
la por, la por, la por s'ha d'enterrar
o acabarem creient en els diables.
Les promeses quan són paper mullat
se les endú el vent com fulles mortes,
apliquen un remei que és pitjor que l'enfermetat,
Diuen: Podeu entrar... Sense obrir portes.
De la ràbia, l'audàcia i la febre jo sóc,
dic no a la docilitat domesticada,
prefereixo anar a poc a poc
que per no res suar la cansalada.
Que vivim més que abans és cert perquè és un fet,
però l'important és com per sobreviure,
robar, presó, robar, pot ser distret,
l'estimada vida, plorar i riure.
Tant de bo que aquesta cançó conjuntural
no tingués raó de ser, els ho asseguro,
que li faria amb alegria un funeral
però les coses són com són i un no és de suro.
Però les coses són com són i un no és de suro.
Casi cuatro décadas después de su estreno en Ámsterdam, la cantata Dialecto de Pájaros del compositor Patricio Wang revive en Chile con una versión revisada por su autor. Una obra mística y vanguardista que regresa para cerrar un ciclo pendiente en la historia musical de Quilapayún y Patricio Wang.
El próximo 11 de noviembre, en el aniversario del nacimiento de Vicente Feliú, se publica Serenamente, segundo álbum póstumo del trovador cubano. Con producción general de Silvio Rodríguez y la participación de artistas como Miriam Ramos, Aurora Hernández y Carlos Lage, el disco recoge una selección de canciones registradas en los Estudios Ojalá y ahora reunidas en un nuevo capítulo de su legado.
Guionizada por Kike Babas y Kike Turrón e ilustrada por doce destacados dibujantes, Joaquín Sabina. Pasión y vida (Vol. 1) recorre en formato cómic la primera etapa vital y artística del trovador de Úbeda, desde su infancia hasta su consagración como figura fundamental de la canción en castellano.
Feliu Ventura regresa tras tres años de silencio escénico con Quan el cel es tornà negre, una canción que recupera la forma colectiva de la dansà valenciana y se convierte en una denuncia abierta a la gestión de la catástrofe ocurrida durante la DANA del 29 de octubre de 2024. Acompañado por La Maria, Titana, Miquel Gil, Pep Gimeno "Botifarra" y Vicent Torrent, Ventura convierte la canción en una herramienta de memoria, denuncia y solidaridad.
El músico catalán Albert Pla y el líder de La Vela Puerca Sebastián Teysera colaboran en Perdónenme, una canción que fusiona sensibilidad, humor y melancolía como homenaje a Argentina y Uruguay, países clave en el recorrido artístico de Albert Pla.