El setè estel (la flor del somni)
i si te’l dono tot,
tindrem un camp de núvols,
un riu de pluges,
tres sols al dia
i trenta llunes de nit.
Tant sols set estrelles
en l’espai del cel,
campanes de nit suau.
I cada dia
de la setmana
tu i jo n’acollirem un.
Dilluns en caurà un,
dimarts un altre
i així cada nit suau.
I quan sigui dissabte
entre les trenta llunes
no n’hi quedarà cap.
I amb el diumenge
en naixeran set més.
Recollirem desitjos,
floretes de nit,
una per a cada dia,
una per cada tres sols.
Tot just ara es ponen els sols,
trenta llunes obren els ulls
i un sol estel perquè avui és dissabte,
un sol estel fugaç,
mira com cau el setè estel,
el setè estel és tot per a tu.
El setè estel dibuixa llum en el seu vol,
molta més llum que les trenta llunes juntes.
El setè estel dibuixa llum en el seu vol,
molta més llum que els tres sols de cada dia.
Aquesta nit caminarem junts
fins a trobar el setè estel.
No ha caigut molt lluny d’aquí,
prop de la font
crec que l’he vist deixar-se,
prop de l’aigua deu ser.
I enmig de la rasa
brilla la seva llum,
sobre una roca humida
entre l’aigua i l’aigus
reposa esperant-nos
com una cuca de llum.
Eres a punt d’agafar-lo
però has caigut a l’aigua,
i jo no sabia que de nit
volaven les garses,
perquè era ben bé una garsa
qui s’ha endut el teu estel.
Volava la malparida,
vés a saber cap on.
I tu i jo tornant a casa:
aquesta nit no hi ha estel,
però encara hi ha trenta llunes
i demà en naixeran altres set.
Terra meravellosa,
tu que tens tres sols,
tu que tens trenta llunes
i set estels de nit,
i cada nit un estel fugaç,
i cada nit un sol desig.
Isàrnia, crepuscle entre els dos móns,
besada entre les llunes i els sols.
Isàrnia, paradís infernal,
besada entre la terra i el cel.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.