La senyora dels guants vermells

Aquell dia-nit conduïa el meu 600 sense rodes, a un pam de terra, per prats fèrtils però llaurats amb una intuïció de muntanya molt a prop però lluny de perspectiva i de no possible visió. Conduïa per un camí, no pas pels prats, però vull dir que arreu tot eren prats llaurats, fèrtils, però sense gaire verd.
Em vaig aturar en un trencant: el camí de l’esquerra, amb un cartell que indicava alguna cosa, conduïa cap a una casa molt lluny en perspectiva però de possible visió. Un vellet amb bastó estava dret a l’inici d’aquest camí i jo vaig baixar el vidre de la finestreta que ja tenia oberta (perquè hi treia el colze) i li vaig preguntar alguna cosa, però ara no me’n recordo ni tampoc no sé si em va respondre. Semblava molt amable tanmateix.
La qüestió és que no m’importava gens el cantó esquerre de la vida i em vaig llançar pel camí dret del somni. Vaig arrancar el 600 sense rodes i, a un pam de terra, vaig avançar pel segon camí en qüestió. Recordo que els esperits de Les Flors se m’apareixien intermitents i mai plegats al seient del costat del conductor.
Hi havia llum de matí i de vespre de tardor però no feia fred i, a poc a poc, el camí es va començar a omplir d’escurçons perpendiculars a la direcció del mateix. Jo em vaig aturar a saludar-ne uns quants. Irradiaven molt bones vibracions aquell dia. Vaig tornar a pujar al 600 sense rodes (i sense motor) i vaig veure que més endavant alguns llangardaixos blaus fluorescents estaven fent ‘pànxing’ aleatòriament disposats en perpendiculars, diagonals i paral·leles a la direcció del camí. No em barraven pas el pas: més aviat semblaven un comitè de benvinguda i onírica recepció.
La següent cosa que recordo és que em trobava al fons d’una petita vall embarrancada. Verd per tot, com si estés il·luminat per sols de festa i barrets castissos, però de fet no n’hi havia, de sol, era núvol i hi havia com boirines de molt bon humor. El mateix camí d’abans seguia ara el cul de la petita vall, paral·lel a la direcció del rierol que saltava petits desnivells tot caient en tolls cristal·lions. Entre el rierol i el camí i al meu costat dret: una casa de vidre, com un elegant hivernacle, amb teulada.
Dins la casa tot de coixins. La paret que donava al riu no era de vidre i feia una habitació invisible al nord de la disposició. Sobre els coixins, insinuant, la Senyora dels Guants Vermells, només amb els seus guants vermells de vellut fins més amunt dels colzes. La fembra total fa quatre metres de punta a punta, cabellera llarga, fins al cul, colors caoba brillants i mats.
S’acosta a quatre grapes al tros de vidre per on l’observo i l’analitzo amb curiositat científica i mentre em mira profundament fa un gest amb els dits com les senyores putes dubtoses de Rambla Catalunya quan s’acosten a la finestreta d’un cotxe una nit de cada nit. Arranco el 600 sense rodes i veloç com el vent emprenc el camí de tornada cap a buscar tots els tresors del món. Algú m’engega estranys mots en alguna llengua perduda però m’és igual i jo me’n torno a la casa de vidre amb el 600 carregat amb tots els tresors del món i em trobo que ja no hi ha vidre i que les purtes són totes obertes.
Fantàstic.
Me’n vaig a esquiar pell amunt i pell avall de la Senyora dels Guants Vermells i jo ja ho sé que ella és un Cony Còsmic. Però és que no és sinó aquest el darrer anhel: m’esmunyiré per entre les seves cames i em ficaré per dins la Caverna Original, primer els dits, després les mans i els braços i el cap, després el cos, les cames i els peus i, carn endins, m’obriré camí cap a la dimensió definitiva de les coses.
I si torno, seré un altre.