És fàcil dir-se anarquista
L'anarquia no és el caos,
és l'ordre menys el poder.
És no empassar-te gripaus
com aquell qui pren cafè.
No és la bomba, la pistola
ni l'odi de l'amargat,
és l'escola de la llibertat
No és fer el que et dona la gana
sinó el que saps que has de fer
quan només ets tu qui et mana
i et senyalitza el carrer;
i enfilar temps turbulents,
sense perdre mai de vista
que és fàcil dir-se anarquista
però ser-ho no ho és gens.
L'anarquia és no vinclar-te
davant déus, davant senyors;
és jugar la teva carta
sense por a les dents del gos.
P'rò no és saltar-te els semàfors:
qui el té verd mereix respecte,
tant si és jove com provecte.
No hi ha convencions sagrades,
són arbitràries i fútils,
p'rò cal dir que de vegades
poden resultar prou útils
per conviure amb els veïns,
i no em vull fer el moralista,
p'rò és fàcil dir-se anarquista,
ser-ho porta molts tragins.
L'anarquia és plantar cara
a l'absurd de l'existència,
saber que res no t'empara,
acceptar l'obsolescència,
i no conjugar el verb «creure»
fent servir «jo» de subjecte
mentre duri el teu trajecte.
L'anarquia implica angoixa
quan trepitges l'escenari,
no trobar la vida coixa
sense amic imaginari,
i viure l'ara i l'aquí
sabent-te un fugaç turista.
És fàcil dir-se anarquista
p'rò per ser-ho cal patir.
L'anarquia és la utopia
que pugem graó a graó,
una espurna de follia
que assaona la raó.
És l'amor, l'humor i el dubte,
la revolta i la tendresa,
un llampec de lucidesa.
L'anarquia és el vertigen
de saltar fronteres, no
renunciant al teu origen
ni als mots que duus al sarró,
mirant com li creix el nas
a més d'un colonialista
que vol fer-se l'anarquista
però n'és ben incapaç.
L'anarquia és intentar
millorar un xic cada dia
i, sobretot, no imposar
als altres la pròpia tria.
Ningú no en té la recepta,
cadascú se la fa a mida
esfullant la margarida.
Aquesta és la meva acràcia
i, si no hi estàs d'acord,
fantàstic: no té cap gràcia
fer tots cap al mateix port.
En tot cas, cal 'nar-hi a peu,
que no hi duu cap autopista.
És fàcil dir-se anarquista
però ser-ho té el seu preu.
A Éric Frasiak i Alesso Lega
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
La película documental dedicada a Fito Páez propone un recorrido íntimo y en primera persona por más de cuatro décadas de vida y trayectoria artística del músico argentino. Dirigida por Matías Gueilburt y construida a partir de más de un año de seguimiento, material de archivo inédito, actuaciones y conversaciones personales, la producción se estrenará mundialmente el 3 de septiembre en Netflix.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
El cantautor, escritor e intelectual italiano Francesco Guccini, autor de canciones fundamentales como Auschwitz, La locomotiva (La locomotora) o L’avvelenata (La envenenada), ha fallecido a los 86 años. Durante cerca de medio siglo, Guccini construyó una obra estrechamente vinculada a la memoria, la historia, el compromiso social, la literatura y una particular manera de observar las relaciones humanas y el paso del tiempo.