El gripau

El sol és post; ja la nit
va guarnint-se d'estelada;
per voral escanyolit
passa el vell duent aixada.

Es van encenent llumets
en unes cases llunyeres;
dorm el blat damunt les eres
i es disparen dos coets.

Jeu una mica de por
en la fosca, recolzada;
la lluna, mig enlairada,
il·lumina el senderó.
I damunt de camps i cales
i de l'era i del camí,
el silenci ens ve a adormir
sense so, com dues ales.

De cargols ben saturat,
el gripau ha confessat:
- La nit, que em semblava trista
em deixa meravellat.
Vaja, quan he ben sopat,
i que en sóc, d'idealista!