Islàndia

XVI

Islàndia dels ulls blaus
de l'home que ara em mira,
de neu tota la pell
que es mou quan ell respira,
i a cada moviment
una oració m'inspira:
del Sud de Jericó,
on van néixer els meus pares,
hi ha l'arbre més bonic
de les branques més clares.
Un arbre taronger
que si del sol separes
es pot morir de cop,
com la meva mirada
que no té el costum
de compartir l'albada
amb un home de glaç
que em parli amb veu trencada
i em digui amb emoció
el temps que m'esperava.
Potser és que som dos mons
i cadascú somniava
de fer-se perdonar
la nit que recordava.