Fer cançons
és morir en l'intent
de buscar bojament l'oceà
que s'amaga en ¡'abisme dels blaus
que els teus ulls han guardat com tresors ancestrals.
Fer cançons
és París a l'hivern,
trepitjar Saint Germain, Montparnasse.
Fer cançons és Ferré, Edith Piaf,
"Quand on n'a que l'amour", i plorar i plorar.
Fer cançons
és creuar la tardor
d'un mar gris de paraigües oberts.
Fer cançons és la pluja als carrers, l
es preguntes d'un fill, el teu ventre pervers.
Fer cançons
és desig, és combat,
no saber què faràs l'endemà.
Fer cançons és la boira a Milà.
És Verlaine, Rimbaud, Aragon, Joan Salvat...
Fer cançons
és la gran soledat
que s'enfonsa cruel al meu cap
quan despullo curiós l'infinit
del vertigen immens que destil·la un full blanc.
Fer cançons
és la por al passadís,
cinc minuts abans de començar,
i nerviós preguntar si heu vingut.
És angoixa, és plaer quan us he retrobat.
Fer cançons
és estar aquesta nit
davant vostre sentint-me observat,
preguntar-me si tot el que escric
realment té sentit quan tot s'ha acabat.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.