Cançó del cavaller Sant Jordi

Damunt el cel veig un drac
brodat de foc,
un drac que guarda una jove
en estrany lloc.
Sos cabells creixen i creixen
per dins l'espai.
El drac no la deixa viure,
ni ara ni mai.
La jove porta un vestit
color de nard;
sobre la tela, pintades,
tres flors de card.
A la punta dels cabells
llenques de lluna
resplendeixen dins la nit
una per una.
Ben de pressa que la cerca
dins la gran vall
un jovençà valerós
en un cavall.
Travessa els llargs sementers,
la nit fa por,
una por fonda que crema
l'arrel del cor.
-Cavaller, bon cavaller,
alerta al drac,
que s'amaga rere els núvols
ran d'aquest llac.
-No temeu, estelets, no,
no temeu ara,
que jo no tenc gens de por,
vull dar la cara.
El drac enfurit bramula,
treu foc pel nas,
cent llamps forcats resplendeixen
sota el seu pas.

-Cavaller, cavalleret,
ai, si t'aplega,
ja pots fer valent l'escut,
que el drac ofega!
-No temeu, que dins les mans
tenc una daga.
Ran d'aquest tall esmolat,
la mort s'hi amaga.
-Cavaller, cavalleret,
vés-te'n a casa.
-A casa, no hi vull anar
sense la dama.
A casa, no m'hi envieu,
que ella em reclama.
El cavaller, tan ardit,
entrà en batalla,
-el drac treia pels queixals
foc i metralla.
Res no atura aquell guerrer.
Les espasades
sobre el coll de l'enemic
cauen fiblades.
I el firmament s'omple de sang,
roja és la nit;
roses enceses que esclaten
talment un crit.
Sobre la fosca dels parpres
el drac és mort.
Quan repiquin les campanes
que toquin fort.
Que repiquin nit i dia
que és bon treball.
Pels sementers de la fosca
corre el cavall.