El pont de la cibolla blanca

Diu que n'era el fill d'un vell mariner.
Son pare li deia, en veure'l partir:
Sé un port perillós, no hi cerquis recer,
si en passes a prop, més et val fugir.

Quina estranya força va portar-lo al port?
La jove que encanten al mercat d'esclaus
-qui sap d'on l'han duita, qui en coneix la sort?-
del cor d'aquell jove potser en té les claus.

En pagà tot l'or que duia al talec.
-Amb tu em casaria -llavors li va dir.
Amor que enfolleix, amor que és tan cec,
i tanca la vida i la torna a obrir.

És filla d'un rei que regna molt lluny.
Bé cerca son pare sa filla d'ulls clars.
Cavallers parteixen amb l'espasa al puny.
Set anys la cercaren per terres i mars.

Les joves del regne brodaven banderes.
Ninguna podia fer res de semblant
a la que teixien les mans ventureres
d'aquella princesa comprada a l'encant.

Tots dos s'embarcaren, la nau generosa
solcava les ones, camí del castell.
La tropa dels nobles, violenta, envejosa,
volia desfer-se d'aquell jovencell.

Va caure emplomat d'una empenta al mar.
El gemec va alçar-se com una gavina;
i els ulls de la jove es varen tancar;
potser varen cloure's com una petxina.

Els metges no troben cap remei per a ella.
La ploren els pares ran del llit de morta.
La cançó d'un jove, la cançó més bella,
s'alça del carrer, enllà de la porta,

i arriba a la cambra, i la jove sent,
ni que fos un plany, un plany de dolor,
la cançó més bella, i encanta la gent,
ni que fos un plany, la cançó d'amor.