L'àngel i l'escombriaire
i un posat d’avorriment,
en Ramon clava escombrada
al carrer, maquinalment.
Ell és un escombriaire
i, per tant, ha d’escombrar
-tot i no vagar-li gaire-
si és que vol guanyar-se el pa.
A prop seu, un riu murmura
i el vent va escampant perfums.
El bon temps de maig ja sura
sobre boires, sobre fums.
Una parella enllaçada
passa amb riures i brogit
i ell ressent una fiblada
agredolça al fons del pit.
I en Ramon deixa l’escombra
recolzada a la paret
i s’asseu tranquil a l’ombra
per encendre un cigarret.
Tanca els ulls i mig somnia,
tot sentint-se enamorat
de les noies, del bon dia,
de la vida i la ciutat.
P’rò, de sobte, un tro que peta
el desvetlla i fa esverar
quan davant de la nineta
troba l’àngel guardià,
un custodi d’ales magres,
amb cabells rossos i bruts,
que -amb posat de prunes agres-
se li encara sense embuts:
“Menyspreable i vil desferra,
miserable pecador!
Fas cruixir el cel i la terra
de vergonya i de dolor!
El treball és joia i vida,
és trempera i és salut
i és -com l’all a l’amanida-
el regust de la virtut!”
I en Ramon agafa l’eina
amb un sospir resignat
i reprèn la seva feina
amb el somni arraconat.
Poc després, amb grans cridòries,
algú cau al riu fent “xap!”,
p’rò en Ramon, cansat d’històries,
no es molesta a girar el cap
perquè és un escombriaire
i, per tant, ha d’escombrar
-tot i no vagar-li gaire-
si és que vol guanyar-se el pa.
P’rò el custodi es fa visible
fent ullades al gairó
i amb un esgarip horrible
va i li diu de trascantó
que el treball desprèn fragàncies
agradables d’ensumar
p’rò que en certes circumstàncies
no s’hi val a exagerar!
I en Ramon, de mala gana,
marxa sense dir ni piu
i, enfilant-se a la barana,
es capbussa dins del riu.
I, en deixar l’aigua gelada,
porta amb ell, amb molt de zel,
una noia despullada
més bonica que un estel.
El plumífer se’n malfia
i quan en Raimon, xiulant,
dolçament l’acaricia
per anar-la revifant,
tot deixant de fer moixoni
i entre brams i crits, li diu
que la noia és un dimoni,
que la torni a fotre al riu!
P’rò la noia ja és desperta
i en llucar el seu salvador
esdevé una porta oberta
de besades i gerdor.
I abraçats, amb gran tendresa,
se’n van on nungú no sap
mentre l’àngel, caraencesa,
cau en basca fet un nyap.
I quan l’àngel es desperta
veu que l’han deixat plantat
i es queda amb la boca oberta,
posant cara d’encantat.
Mira a dreta, mira a esquerra,
veu l’escombra al seu davant...
Sospirant, la cull de terra
i arrenca a escombrar plorant.
Adaptació lliure d'un poema de Jacques Prévert
La argentina Maggie Cullen recaló en Barcelona el jueves 15 de octubre en la sala del Centre Artesà Tradicionàrius, dentro de su gira europea y en el marco de la programación del festival Empremtes. Ofreció una colección de clásicos argentinos y latinoamericanos son su mirada personal.
Medio siglo después de su histórica actuación de 1975 junto a Ovidi Montllor, Maria del Mar Bonet regresó al Olympia de París en un concierto compartido con Borja Penalba. Una noche que permitió recuperar la memoria de un escenario vinculado a la libertad durante el franquismo, pero también escuchar a una artista que continúa creando, grabando y defendiendo la canción como expresión cultural y compromiso con su tiempo.
Publicaba ayer el periodista musical Jordi Bianciotto, en El Periódico de Catalunya, un artículo sobre el fracaso del Feroe Festival, cuya segunda edición, impulsada por el periodista y promotor Albert Puig, se ha cancelado por la escasa venta de entradas.
El cantautor chileno Manuel García inició su gira española el 17 de octubre en el CAT de Barcelona con un concierto de más de dos horas, organizado en cuatro bloques que recorrieron su repertorio, sus raíces musicales y algunas de sus influencias. Una actuación especialmente cuidada, marcada también por la muerte de su padre tres días antes.