Jo sóc Francesc Pi de la Serra (o Sóc Francesc Pi de la Serra)
Tan fet gran, només d’alçada,
peso bastant de menjar molt,
jo no dic res del que m’agrada
i vaig pel món amb peus de plom.
Aquestes velles que van a missa,
perquè allà hi troben un racó,
no tenen vells per estimar-les
quan les veig em fan compassió.
Aquells que et perdonen la vida
i que et tracten com un drap brut,
mai s’han fixat amb les velles,
els fa basarda el temps perdut.
Barba no en tinc, això és mentida,
no canto bé, això és veritat,
vosaltres que em teniu mania
que déu us hagi perdonat.
Vosaltres que sou gent senyora
ho mireu tot de molt amunt
i somrieu quan el meu pare
em fa aixecar a les vuit en punt.
Dieu que sóc un trencavides
que no faig res, que no pot ser,
que he de deixar de somiar truites
per estimar calen diners.
Però jo, Francesc Pi de la Serra
fill de Terrassa i Sabadell
de mala rasa no en sóc gaire
però tinc força mala pell.
Em costa anar a dormir a l’hora
que els assenyats n’han fet costum
i el meu pare no s’està d’orgues
i em fa aixecar a les vuit en punt.
[Versió de QuicoLabora]
Ja m'he fet gran, només d'alçada,
peso bastant de menjar molt,
jo no dic res del que m'agrada
i vaig pel món amb peus de plom.
Aquestes velles que van a missa,
perquè allà hi troben un racó,
no tenen vells per estimar-les,
quan les veig em fan compassió.
Aquells que fan mil tonteries
i que et tracten com un drap brut,
mai s'han fixat amb les velles,
els fa basarda el temps perdut.
Barba no en tinc, això és mentida,
no canto bé, això és veritat,
i si la gent em té mania
que Déu els hagi perdonat.
El pare etern, que en el cel sia,
s'ho mira tot de molt amunt
però "l'inetern" no tenia manies
i em fa aixecar a les vuit en punt.
Deien que era molt rondinaire
que no feia res, que no podia ser,
no es podia anar com jo mirant enlaire,
per estimar calien diners.
Però jo, Francesc Pi de la Serra,
fill de Terrassa i Sabadell
de mala raça no en sóc gaire
però tinc força mala pell.
Em costava anar a dormir a l'hora
que els assenyats n'han fet costum,
però el meu pare no tenia manies
i em feia aixecar a les vuit en punt.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
Amanda Jara, hija de Víctor Jara y presidenta de la Fundación que lleva el nombre del músico chileno participa estos días en distintos actos en Barcelona relacionados con actividades de la institución que dirige. Amanda Jara habla desde una vida atravesada por la resistencia y la necesidad de mantener vivo un legado familiar y artístico, pero se presenta ante todo como una mujer consciente del mundo que habita, alejada de cualquier voluntad de construir una imagen heroica de sí misma.