Jo sóc Francesc Pi de la Serra (o Sóc Francesc Pi de la Serra)
Tan fet gran, només d’alçada,
peso bastant de menjar molt,
jo no dic res del que m’agrada
i vaig pel món amb peus de plom.
Aquestes velles que van a missa,
perquè allà hi troben un racó,
no tenen vells per estimar-les
quan les veig em fan compassió.
Aquells que et perdonen la vida
i que et tracten com un drap brut,
mai s’han fixat amb les velles,
els fa basarda el temps perdut.
Barba no en tinc, això és mentida,
no canto bé, això és veritat,
vosaltres que em teniu mania
que déu us hagi perdonat.
Vosaltres que sou gent senyora
ho mireu tot de molt amunt
i somrieu quan el meu pare
em fa aixecar a les vuit en punt.
Dieu que sóc un trencavides
que no faig res, que no pot ser,
que he de deixar de somiar truites
per estimar calen diners.
Però jo, Francesc Pi de la Serra
fill de Terrassa i Sabadell
de mala rasa no en sóc gaire
però tinc força mala pell.
Em costa anar a dormir a l’hora
que els assenyats n’han fet costum
i el meu pare no s’està d’orgues
i em fa aixecar a les vuit en punt.
[Versió de QuicoLabora]
Ja m'he fet gran, només d'alçada,
peso bastant de menjar molt,
jo no dic res del que m'agrada
i vaig pel món amb peus de plom.
Aquestes velles que van a missa,
perquè allà hi troben un racó,
no tenen vells per estimar-les,
quan les veig em fan compassió.
Aquells que fan mil tonteries
i que et tracten com un drap brut,
mai s'han fixat amb les velles,
els fa basarda el temps perdut.
Barba no en tinc, això és mentida,
no canto bé, això és veritat,
i si la gent em té mania
que Déu els hagi perdonat.
El pare etern, que en el cel sia,
s'ho mira tot de molt amunt
però "l'inetern" no tenia manies
i em fa aixecar a les vuit en punt.
Deien que era molt rondinaire
que no feia res, que no podia ser,
no es podia anar com jo mirant enlaire,
per estimar calien diners.
Però jo, Francesc Pi de la Serra,
fill de Terrassa i Sabadell
de mala raça no en sóc gaire
però tinc força mala pell.
Em costava anar a dormir a l'hora
que els assenyats n'han fet costum,
però el meu pare no tenia manies
i em feia aixecar a les vuit en punt.
El Covard (El cobarde) es el décimo disco publicado por el cantautor catalán Josep Andújar “Sé”. Incluye una habanera titulada Onades dins del cor (Olas en el corazón), escrita por el autor con música de Llorenç Fernández, canción que encarna la esencia de este nuevo trabajo realizado por un artista ligado a sus orígenes, al mar Mediterráneo, a la “Cançó de taverna” y marinera, a una cultura de tierra y mar que tras sus muchos años de oficio sigue aflorando en todas sus composiciones.
El cantautor barcelonés Enric Hernàez ha muerto a los 68 años. Considerado uno de los nombres más personales de la generación posterior a la Nova Cançó, exploró con libertad estilos como el pop, el jazz, la bossa nova y el rock, así como la musicalización de poesía.