Jo sóc Francesc Pi de la Serra (o Sóc Francesc Pi de la Serra)
Tan fet gran, només d’alçada,
peso bastant de menjar molt,
jo no dic res del que m’agrada
i vaig pel món amb peus de plom.
Aquestes velles que van a missa,
perquè allà hi troben un racó,
no tenen vells per estimar-les
quan les veig em fan compassió.
Aquells que et perdonen la vida
i que et tracten com un drap brut,
mai s’han fixat amb les velles,
els fa basarda el temps perdut.
Barba no en tinc, això és mentida,
no canto bé, això és veritat,
vosaltres que em teniu mania
que déu us hagi perdonat.
Vosaltres que sou gent senyora
ho mireu tot de molt amunt
i somrieu quan el meu pare
em fa aixecar a les vuit en punt.
Dieu que sóc un trencavides
que no faig res, que no pot ser,
que he de deixar de somiar truites
per estimar calen diners.
Però jo, Francesc Pi de la Serra
fill de Terrassa i Sabadell
de mala rasa no en sóc gaire
però tinc força mala pell.
Em costa anar a dormir a l’hora
que els assenyats n’han fet costum
i el meu pare no s’està d’orgues
i em fa aixecar a les vuit en punt.
[Versió de QuicoLabora]
Ja m'he fet gran, només d'alçada,
peso bastant de menjar molt,
jo no dic res del que m'agrada
i vaig pel món amb peus de plom.
Aquestes velles que van a missa,
perquè allà hi troben un racó,
no tenen vells per estimar-les,
quan les veig em fan compassió.
Aquells que fan mil tonteries
i que et tracten com un drap brut,
mai s'han fixat amb les velles,
els fa basarda el temps perdut.
Barba no en tinc, això és mentida,
no canto bé, això és veritat,
i si la gent em té mania
que Déu els hagi perdonat.
El pare etern, que en el cel sia,
s'ho mira tot de molt amunt
però "l'inetern" no tenia manies
i em fa aixecar a les vuit en punt.
Deien que era molt rondinaire
que no feia res, que no podia ser,
no es podia anar com jo mirant enlaire,
per estimar calien diners.
Però jo, Francesc Pi de la Serra,
fill de Terrassa i Sabadell
de mala raça no en sóc gaire
però tinc força mala pell.
Em costava anar a dormir a l'hora
que els assenyats n'han fet costum,
però el meu pare no tenia manies
i em feia aixecar a les vuit en punt.
La cantante mallorquina ofreció en el Palau de la Música de Barcelona, dentro del festival Guitar Bcn, un concierto de intensidad creciente en el que L’aigua no cansa, su nuevo disco, se convirtió en el auténtico centro del repertorio. Arropada por una banda de músicos extraordinaria, Maria del Mar Bonet volvió a demostrar que, cerca de cumplir sesenta años sobre los escenarios y los ochenta de vida, sigue instalada en un momento creativo y vocal fuera de lo común.
En Barcelona tenemos la suerte de poder disfrutar de una cada vez más numerosa comunidad de artistas argentinos que habitan la ciudad y que enriquecen nuestra vida cultural. Con pocos días de diferencia tres de ellos han presentado sus respectivos trabajos discográficos en diversos espacios: en una librería abierta a la música, en la sede de un extraordinario refugio asociativo de Sants y en el auditorio de una biblioteca histórica.
Pasión Vega presenta en concierto su nuevo disco Pasión Almodóvar con una selección de canciones que forman parte del universo cinematográfico del director manchego Pedro Almodóvar.
El veracruzano Rafa Mesa, desde 2018 en su alter ego artístico Pehuenche, se presentó en formato quinteto en Barcelona dentro de su primera gira europea que le ha llevado a Londres, Copenhague, a varios escenarios de Barcelona y finalmente Madrid.
No es fácil sobresalir entre la vorágine de propuestas que luchan por conquistar un espacio en el disputado hábitat sonoro. Muy lejos de esa competición se encuentra Azimut, el nuevo trabajo de Joan Isaac junto a Eduard Iniesta, que se instala en otro ecosistema creativo.