Romanç de l’home de la muntanya
de treballar,
a ell se’l troba sempre
allí al davant
de la pantalla encesa:
està xerrant.
Ja fa anys que es casaren,
els anys fan fam,
la seva amor és vella
i no hi ha infants.
Quan ella arriba a casa,
de treballar,
els pics de la muntanya
es tornen dards.
Els boscos s’entaforen
al cau foscant,
els animals s’adormen
i els rius se’n van.
A ell el troba sempre
allí al davant.
Li diu: «Carinyo, hola!
I com t’ha (a)nat?»
I ell de seguida torna
al seu combat,
amb tecles i pantalles
i es queda allà.
A voltes, quan se’l mira
i el veu allà,
el sent tan lluny que es torna
una ombra errant.
Cauen hores nocturnes,
plou fosca i glaç.
Els sentiments es fonen,
volves al mar.
Ell navega per ones
de llum gegants,
i troba aquella illa
on viu, amant,
un somni de pantalla
que es va fent gran,
i es torna roca dura,
serral d’estam.
Sopen ben poca cosa,
no tenen fam.
Són l’un davant de l’altre,
junts i distants.
Es diuen quatre frases
que es van negant
i aixequen els seus braços
nàufrags i blancs.
Els pics que són defora
resen glaçant,
ciris de gel s’encenen
al vell cimal.
Quan ell corrent se’n torna
allí al davant
de la pantalla encesa
on va somiant
i el somni es torna dona
amb veu i carn,
ella s’adorm, cansada
de ser ombra errant.
Els isards senyoregen
tots els tallants,
i la lluna s’espilla
al cóm més gran.
Els musells de les pedres
es tornen fang.
Tots els camins s’ensorren
als pics llunyans.
Ella s’adorm, cansada
de treballar.
L’endemà, quan s’aixeca,
allà se’n va.
Els pics són ara amables
amb llum solar,
ell sempre l’acompanya
i va somiant.
Els arbres que li saben,
saben callar.
Els ocells que li ho veuen,
no ho diran pas.
Només el riu li canta
amb veu voraç:
«L’amor vella s’assembla
a un cos surant.»
Els isards, als esbalços,
s’alcen lunars.
Quan al vespre ella arriba
de treballar,
a ell se’l troba sempre
allí al davant
de la pantalla encesa:
està xerrant.
La cantante mallorquina ofreció en el Palau de la Música de Barcelona, dentro del festival Guitar Bcn, un concierto de intensidad creciente en el que L’aigua no cansa, su nuevo disco, se convirtió en el auténtico centro del repertorio. Arropada por una banda de músicos extraordinaria, Maria del Mar Bonet volvió a demostrar que, cerca de cumplir sesenta años sobre los escenarios y los ochenta de vida, sigue instalada en un momento creativo y vocal fuera de lo común.
En Barcelona tenemos la suerte de poder disfrutar de una cada vez más numerosa comunidad de artistas argentinos que habitan la ciudad y que enriquecen nuestra vida cultural. Con pocos días de diferencia tres de ellos han presentado sus respectivos trabajos discográficos en diversos espacios: en una librería abierta a la música, en la sede de un extraordinario refugio asociativo de Sants y en el auditorio de una biblioteca histórica.
La última edición del BarnaSants, la primera dirigida por Marçal Girbau, ha reducido un 40% el número de conciertos pero ha aumentado un 33% la asistencia y la venta de entradas. Girbau, que ha valorado positivamente esta 31 edición en la rueda de prensa celebrada hoy en Barcelona, ha apostado por menos fechas, más peso artístico y producciones propias con recorrido. Y una vez más se ha reivindicado la creación del Ateneu de la Cançó.
El veracruzano Rafa Mesa, desde 2018 en su alter ego artístico Pehuenche, se presentó en formato quinteto en Barcelona dentro de su primera gira europea que le ha llevado a Londres, Copenhague, a varios escenarios de Barcelona y finalmente Madrid.