Romanç de l’home de la muntanya
de treballar,
a ell se’l troba sempre
allí al davant
de la pantalla encesa:
està xerrant.
Ja fa anys que es casaren,
els anys fan fam,
la seva amor és vella
i no hi ha infants.
Quan ella arriba a casa,
de treballar,
els pics de la muntanya
es tornen dards.
Els boscos s’entaforen
al cau foscant,
els animals s’adormen
i els rius se’n van.
A ell el troba sempre
allí al davant.
Li diu: «Carinyo, hola!
I com t’ha (a)nat?»
I ell de seguida torna
al seu combat,
amb tecles i pantalles
i es queda allà.
A voltes, quan se’l mira
i el veu allà,
el sent tan lluny que es torna
una ombra errant.
Cauen hores nocturnes,
plou fosca i glaç.
Els sentiments es fonen,
volves al mar.
Ell navega per ones
de llum gegants,
i troba aquella illa
on viu, amant,
un somni de pantalla
que es va fent gran,
i es torna roca dura,
serral d’estam.
Sopen ben poca cosa,
no tenen fam.
Són l’un davant de l’altre,
junts i distants.
Es diuen quatre frases
que es van negant
i aixequen els seus braços
nàufrags i blancs.
Els pics que són defora
resen glaçant,
ciris de gel s’encenen
al vell cimal.
Quan ell corrent se’n torna
allí al davant
de la pantalla encesa
on va somiant
i el somni es torna dona
amb veu i carn,
ella s’adorm, cansada
de ser ombra errant.
Els isards senyoregen
tots els tallants,
i la lluna s’espilla
al cóm més gran.
Els musells de les pedres
es tornen fang.
Tots els camins s’ensorren
als pics llunyans.
Ella s’adorm, cansada
de treballar.
L’endemà, quan s’aixeca,
allà se’n va.
Els pics són ara amables
amb llum solar,
ell sempre l’acompanya
i va somiant.
Els arbres que li saben,
saben callar.
Els ocells que li ho veuen,
no ho diran pas.
Només el riu li canta
amb veu voraç:
«L’amor vella s’assembla
a un cos surant.»
Els isards, als esbalços,
s’alcen lunars.
Quan al vespre ella arriba
de treballar,
a ell se’l troba sempre
allí al davant
de la pantalla encesa:
està xerrant.
Joan Manuel Serrat acompañará a Jofre Bardagí en la puesta de largo de Jofre Bardagí interpreta Serrat, un proyecto que revisita el cancionero de Serrat desde una mirada contemporánea y profundamente personal, y que conecta memoria familiar, legado musical y presente creativo.
El cantautor cubano Silvio Rodríguez dio a conocer en el Hay Festival de Cartagena de Indias (Colombia) Silvio Rodríguez, diario de un trovador, un libro que reúne textos inéditos de su cuaderno personal en diálogo con 143 fotografías del argentino Daniel Mordzinski, fruto de más de dos décadas de encuentros, viajes y trabajo compartido.
La cantante Rosa León publica Como la cigarra, el primer avance de Cartas de amor a María Elena Walsh, un proyecto producido por Alejo Stivel que reivindica la obra adulta de la creadora argentina desde el respeto, la admiración y la fidelidad a su espíritu.
Tras dos años de silencio discográfico, la banda valenciana El Diluvi regresa con Cantem per tu (Cantamos por ti), una canción que reivindica la tradición, la cultura y la memoria compartida como motores de futuro. No se trata de un retorno al uso: es la reaparición de una voz que, en realidad, nunca se apagó, y que vuelve a alzarse desde lo colectivo, lo popular y lo comprometido.
El Secreto de los Arbustos, estrenado en noviembre pasado, surge del encuentro entre la cantautora chilena Pascuala Ilabaca y la orquesta SdC Big Band, y articula once composiciones que dialogan con realidades sociales, emocionales y políticas desde una sonoridad abierta y colectiva.