Romanç de l’home de la muntanya
de treballar,
a ell se’l troba sempre
allí al davant
de la pantalla encesa:
està xerrant.
Ja fa anys que es casaren,
els anys fan fam,
la seva amor és vella
i no hi ha infants.
Quan ella arriba a casa,
de treballar,
els pics de la muntanya
es tornen dards.
Els boscos s’entaforen
al cau foscant,
els animals s’adormen
i els rius se’n van.
A ell el troba sempre
allí al davant.
Li diu: «Carinyo, hola!
I com t’ha (a)nat?»
I ell de seguida torna
al seu combat,
amb tecles i pantalles
i es queda allà.
A voltes, quan se’l mira
i el veu allà,
el sent tan lluny que es torna
una ombra errant.
Cauen hores nocturnes,
plou fosca i glaç.
Els sentiments es fonen,
volves al mar.
Ell navega per ones
de llum gegants,
i troba aquella illa
on viu, amant,
un somni de pantalla
que es va fent gran,
i es torna roca dura,
serral d’estam.
Sopen ben poca cosa,
no tenen fam.
Són l’un davant de l’altre,
junts i distants.
Es diuen quatre frases
que es van negant
i aixequen els seus braços
nàufrags i blancs.
Els pics que són defora
resen glaçant,
ciris de gel s’encenen
al vell cimal.
Quan ell corrent se’n torna
allí al davant
de la pantalla encesa
on va somiant
i el somni es torna dona
amb veu i carn,
ella s’adorm, cansada
de ser ombra errant.
Els isards senyoregen
tots els tallants,
i la lluna s’espilla
al cóm més gran.
Els musells de les pedres
es tornen fang.
Tots els camins s’ensorren
als pics llunyans.
Ella s’adorm, cansada
de treballar.
L’endemà, quan s’aixeca,
allà se’n va.
Els pics són ara amables
amb llum solar,
ell sempre l’acompanya
i va somiant.
Els arbres que li saben,
saben callar.
Els ocells que li ho veuen,
no ho diran pas.
Només el riu li canta
amb veu voraç:
«L’amor vella s’assembla
a un cos surant.»
Els isards, als esbalços,
s’alcen lunars.
Quan al vespre ella arriba
de treballar,
a ell se’l troba sempre
allí al davant
de la pantalla encesa:
està xerrant.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
Amanda Jara, hija de Víctor Jara y presidenta de la Fundación que lleva el nombre del músico chileno participa estos días en distintos actos en Barcelona relacionados con actividades de la institución que dirige. Amanda Jara habla desde una vida atravesada por la resistencia y la necesidad de mantener vivo un legado familiar y artístico, pero se presenta ante todo como una mujer consciente del mundo que habita, alejada de cualquier voluntad de construir una imagen heroica de sí misma.