Blanc o negre?
apreneu a dir mentides.
No digueu la veritat!
Només les mentides valen.
La campana del meu cor,
esquellot ronc i discret,
em fa dir: «Menteix encara!
Fuig rabent de Veritats!
I recorda quan, maldestre,
ser sincer et satisfeia...
Quant mal feies, destraler!
“Des de l’ull fins a la boca...”
Només deies el que veies
nen sinistre, home pur
ple d’orgull i tan explícit...
Quin mal feies quan parlaves!
“La puresa em porta a dins,
lluny de mi faula o llegenda,
sense ni un pèl a la llengua
el meu cor parla per mi!”
“A l’escola vaig aprendre
—verges pàl·lides i magres
i sotanes palpadores—
a dir sempre el que pensava”.
Jove vell sense pietat.
Imprudent garlaire estúpid.
Orgullós irreflexiu.
Pobret home ple de dogmes...
I ara ja han passat els anys
i has comprès, potser un pèl tard,
com guarnia el meu punyal
de sincera veritat.
I llançaves cada dia
en tot lloc i a tota hora
el verí més horrorós
de la veritat en guerra...
I ara ja han passat els anys
també els fills, amors, poemes
amb els dies i les nits
els hiverns i primaveres
que et fan veure que mentir
pot fer la vida més dolça...
Que és més fàcil viure en pau
i conviure pietosos.»
Pietat i paciència
amb la nostra estupidesa,
i estimar, a poc a poc,
els amics, dones i nens
i no veure els seus defectes
o fer veure que no els veus,
i cercar, cercar i cercar
les recòndites virtuts
que tots amaguem a dins,
plens de por i molt espantats.
Que algú ens regali sorpresa
en alguna cantonada!
No digueu la veritat!
Aprenem a dir mentides!
Imprecisos mots d’amor.
Dolces paraules molt vagues,
No diguem la veritat:
aprenem tendres mentides.
No digueu la veritat!
Només les mentides curen.
Només les mentides calmen
les ferides de l’amor,
les ferides de la vida,
les ferides de la mort.
I aplaudiu, potser poc francs,
aquests músics que ara us canten:
i el cantant i el guitarrista,
la violí i el violoncel,
el poeta i l’arpista,
que no sempre han afinat
ni han cantat la nota exacta,
però vénen amb el cor
per fer-vos la vida amable,
ajudar-vos a somriure
i amb unes quantes mentides
a espantar-vos les cabòries,
aquest vespre de novembre,
a la capital del Bages.
Amb mentides, la guitarra,
i el violí també amb mentides,
mentidera ha estat l’arpa...
I el cel·lista i els poetes
també han dit moltes mentides.
I el qui us canta? I el qui us canta?
També és un mentider!
També és un mentider!
Una carta abierta impulsada desde el entorno del BarnaSants reclama la creación del Ateneu de la Cançó en Barcelona, un espacio dedicado a preservar y dinamizar la canción de autor. La iniciativa cuenta con el respaldo de seis de los ocho exresponsables de Cultura de la Generalitat en las últimas dos décadas, abriendo algunas preguntas que van más allá de la música.
Ayer sábado, el Teatre Principal de Inca (Mallorca) se convirtió en el escenario de "60 anys de l’amor perdut", un emotivo concierto homenaje organizado por el festival BarnaSants para honrar la figura de Joan Ramon Bonet el undécimo integrante de Els Setze Jutges, coincidiendo con las seis décadas de su breve pero influyente trayectoria musical.
El compositor e intérprete Borja Penalba presenta "La suite de Parlavà", su segundo trabajo bajo la marca "Giròvag", un álbum de once canciones nacido de un retiro reparador que presentará en vivo este domingo 27 de marzo en La Fàbrica, en el marco del Ciclo de canción de autor BarnaSants.
En una entrevista concedida al diario español El País, Silvio Rodríguez traza un retrato complejo de la Cuba actual, marcado por la tensión entre la amenaza externa, las dificultades internas y las contradicciones del propio sistema. El cantautor reflexiona sobre la posibilidad de una invasión estadounidense, critica tanto las injerencias como ciertas posturas dentro del exilio, reconoce los errores del modelo económico cubano y describe el deterioro de las condiciones de vida en la isla, todo ello desde una mirada que combina defensa, autocrítica y una firme posición política.
Hay discos que no necesitan levantar la voz. Azimut es uno de ellos. Joan Isaac presenta un trabajo hecho desde la contención, desde ese lugar donde la canción deja de ser ornamento para convertirse en algo casi necesario. Un disco minimalista, preciosista, trabajado con una delicadeza profundamente orgánica. Como todo en Isaac, un acto de fe.