La rosa, l’ampolla i l’encaixada

I
La rosa havia relliscat
del ram que un vell heroi tronat
portava al Monument als Morts.
Quan la bandera s’enfilà
i tots els ulls s’hi van clavar,
vaig recollir-la sense esforç.

I vaig reprendre tot seguit el meu camí
buscant alguna noia per poder-la-hi oferir.
Perquè és un pervertit, i dels pitjors, qui vol
guardar una rosa que ha trobat per a ell tot sol.

La primera que em trobo, em veu
i gira el cap amb gran menyspreu.
I la segona fuig de pet
cridant “Auxili” a tort i a dret.
Si la tercera m’ha aixafat
el nas d’un cop molt ben donat,
la quarta corre, és depriment,
a la percaça d’un agent.

Perquè avui dia, és molt fotut,
sense segones no pots pas
florir cap pit desconegut.
Hem caigut baix, molt baix, ai las!

I aquella rosa, el que ha florit
ha estat el trau del gris vestit
d’un comissari lleig i obès.
Em sento ofès!

II
L’ampolla havia relliscat
de la sotana d’un torrat
que havia dit missa de vuit.
Una botella de bon vi
santificat, un vi diví...
Vaig recollir-la decidit.

I vaig reprendre tot seguit el meu camí
buscant la gola seca que es deixés compadir.
Perquè és un pervertit, i dels pitjors, qui vol
guardar una ampolla que ha trobat per a ell tot sol.

El primer va refusar el got
amb l’ull sever i el cap ben cot,
mentre el segon em va engegar a
dormir la mona i no emprenyar.
I, si el tercer va decidir
llançar-me en plena cara el vi,
el quart va córrer, és depriment,
a la percaça d’un agent.

Perquè avui dia, és molt fotut,
sense segones no pots pas
brindar amb un bon desconegut.
Hem caigut baix, molt baix, ai las!

I amb aquell bé de Déu de vi
santificat, de vi diví,
un policia s’ha entrompat.
Malaguanyat!

III
Una encaixada nova ahir
jeia oblidada en el camí
per dos companys enemistats.
Plena de pols, semblava dir
“Si et plau, no em deixis sola aquí!”
Vaig recollir-la amb dits alats.

I vaig reprendre el meu camí amb la intenció
de posar-la de nou en circulació.
Perquè és un pervertit, i dels pitjors, qui vol
guardar-se una encaixada per a ell tot sol.

Digué el primer: “Vés-te’n, bergant!
No voldràs que m’embruti un guant!”
El segon, molt devotament
em donà un fals bitllet de cent.
I si el tercer -qui el va parir!-
a la mà estesa em va escopir,
el quart va córrer, és depriment,
a la percaça d’un agent.

Perquè avui dia, és molt fotut,
sense segones no pots pas
encaixar amb un desconegut.
Hem caigut baix, molt baix, ai las!

I l’encaixada sense mà
patí el destí més inhumà,
i va acabar el seu trist camí
a la cangrí!