Els poetes
o que no en viuen pas, depèn de l’estació.
Són éssers molt estranys, que travessen la broma
amb passes lleus d’ocell sota ales de cançó.
Tancada en un flascó tenen l’ànima prima;
els seus diners, als llibres que mai no han editat;
la seva dona viu lligada a alguna rima
que ens parla de l’amor i del fruit desitjat.
I pinten de colors l’asfalt gris i discret:
quan el trepitgen, creuen que van per l’oceà.
Amb cintes de vellut decoren l’alfabet
i treuen pels carrers els mots a passejar.
Tenen sovint un gos, company de vi i misèria,
que els llepa tendrament les mans, mentre li surt
dels ulls brillants i humits la llum fidel i etèria
que els guia lluny, molt lluny, al país de l’Absurd.
Són éssers molt estranys, que en contemplar les flors
hi veuen, amagats, somriures femenins.
Són éssers molt estranys, que canten les dissorts
tot fent sonar el seu cor com sonen els violins.
Amb braços sense plomes, enyoren les grans ales
que la Literatura enganxarà més tard
al seu espectre gèlid, quan pugin les escales
que els duguin de la Mort als grans salons de l’Art.
Caminen per l’atzur, amb el cap a les viles,
i saben aturar-se per beneir els cavalls.
Caminen per l’horror, amb el cap a les illes
on els botxins ni arriben ni poden fer-hi estralls.
Titllen d’artificials els seus breus paradisos,
i fiquen els seus versos al fons d’un calabós,
talment com si poguessin recloure un bloc de pisos
perquè a la claveguera hi ha els amos i els senyors.
Adaptació: Miquel Pujadó
Publicaba ayer el periodista musical Jordi Bianciotto, en El Periódico de Catalunya, un artículo sobre el fracaso del Feroe Festival, cuya segunda edición, impulsada por el periodista y promotor Albert Puig, se ha cancelado por la escasa venta de entradas.
Para vivir: El implacable tiempo de Pablo Milanés, dirigido por su hijo Fabián Pizani y presentado en el festival In-Edit de Barcelona, combina el recorrido biográfico con el retrato íntimo de los últimos días del trovador cubano. Una mirada marcada por el amor de un hijo hacia su padre y por la serenidad con la que el músico afronta la cercanía de la muerte.
El documental Nicaragua necesita una canción de Miquel Carrillo, proyectado el pasado 5 de noviembre en el marco de la 24.ª edición del festival In-Edit de Barcelona, se acerca al trovador nicaragüense Luis Enrique Mejía Godoy desde su segundo exilio en Costa Rica y conecta su experiencia con la de jóvenes compatriotas refugiados en Barcelona. La música acompaña un relato sobre la memoria de una revolución, la represión y la necesidad de seguir cantando cuando se pretende imponer el silencio.
Enmarcado en el Festival Internacional de Jazz en Sevilla, el cantante y compositor Zenet ha presentado en diversos escenarios de esta provincia su nuevo espectáculo: Las manos y la voz, que también da nombre a su último disco, publicado a finales de 2025, un trabajo íntimo y muy personal en el que rinde homenaje a José Taboada, su guitarrista durante muchos años y compañero en la música, ya ausente.